Morbositat i periodisme
La morbositat és el sentiment dominant de la setmana. La passada la tancàvem amb un exemple modèlic de com la tele pot abordar temes potencialment morbosos amb total dignitat i bones audiències. Donant tot el protagonisme a testimonis valents i eloqüents, Jordi Évole va empoderar les víctimes del tràfic de blanques, i va deixar els puters sense coartades. Però aquell mateix diumenge, l’aparició del cadàver del nen Gabriel Cruz ja augurava una orgia mediàtica d’emocions que vampiritzen la intimitat i el dolor. Un clima que ja havia adobat prèviament l’estratègica filtració de la conversa masclista de Salvadó.
Què és la morbositat? La complaença en coses nocives, diu el diccionari. Però és una definició millorable. La morbositat converteix la intimitat real d’algú en entreteniment per als altres. Real i no pas de ficció, perquè és el voyeurisme el que ens situa als antípodes de la catarsi. Contemplar passivament la humiliació o el patiment autèntics no purifica emocions, sinó que les degrada. És una pornografia que embruteix l’espectador. La morbositat, al contrari de l’art, ens fa pitjors. No ens connecta amb l’esperit sinó amb la bèstia.
Fins a finals del XIX, l’espectacle morbós per excel·lència eren les massives execucions públiques. Ara ens faria vergonya anar-hi i potser per això els mitjans s’encarreguen de subministrar-nos píndoles de morbo. ¿Tots els mitjans? En un grau o altre, gairebé tots. Els debats dels més regeneracionistes sobre si podien ignorar -o no donar rellevància- a la conversa de Salvadó o la mort del Gabriel es van saldar amb una conclusió previsible: si tothom en parla és que importa socialment i si importa socialment n’hem de parlar. I és molt difícil parlar-ne sense enfangar-s’hi, especialment quan les audiències es disparen.
La morbositat és insidiosa i s’encomana, i acaba assetjant el periodisme professional. La secció de successos -dels crims i les misèries de gent anònima- s’ha anat fent més i més lloc als telenotícies. El fenomen va començar a les privades però ja s’està infiltrant en les públiques. Els successos, tal com s’expliquen, no són notícies, són píndoles de morbo que deformen la percepció de la realitat. Del plor pel Gabriel es passa a l’odi per la presumpta assassina, i d’aquest odi a demanar que no es derogui la cadena perpètua. El gran esforç d’un Salvados o un 30 minuts per explicar que com més gent hi ha a la presó més crims es cometen-que la presó és per reinserir i no per venjar- queda esmicolat per un succés sense context que apel·la a les passions més primàries.
Per això és tan bo que de vegades es digui prou. Qui realment vulgui informar -donar criteris per entendre i transformar la realitat- ha de tenir sempre la guàrdia alta. Aquest diari, per exemple, va decidir no posar fotos en portada del 17-A corrent el risc de quedar-se sol. La nostra audiència ho va entendre i ho va premiar. Caldrà actuar amb la mateixa valentia en molts altres casos.