L’art de morir-se segons Tàpies i Albert Serra

BarcelonaL’art d’Antoni Tàpies no s’acaba mai. Les seves pintures matèriques, moltes vegades monumentals, s’han rebut amb solemnitat, i al mercat de l’art són objectes valuosíssims. Però, com es pot veure a la nova exposició de la seva fundació, la seva obra té un altre vessant més salvatge: Certeses sentides inclou 21 pintures que l’artista va fer l’any 1991 damunt les teles sintètiques que tenia al terra de l’estudi per no tacar-lo. El resultat és com si Tàpies s’hagués obert en canal perquè els espectadors se serveixin ells mateixos dels signes del seu vocabulari personal, entre els quals hi ha creus, ulls, cranis, peus, ulleres, ossos que a vegades semblen fal·lus, xifres, lletres i objectes quotidians. Tots aquests elements formen el sentit de transcendència particular de Tàpies, que comença ennoblint parts del cos tradicionalment considerades brutes i que culmina amb termes filosòfics i extrets del budisme. “Va realitzar aquestes obres un any després d’obrir la Fundació Antoni Tàpies. Aleshores va haver de conviure amb la imatge de si mateix, i aquests treballs són una reacció a la seva pròpia identitat”, explica el director de la fundació, Carles Guerra. “Reflecteixen molt bé la vida a l’estudi, són com una radiografia de la vida que hi feia”, subratlla.

La majoria d’aquestes peces es van poder veure en una exposició organitzada per Manuel Borja-Villel el 1991, quan dirigia la fundació, i ara n’hi han afegit tres del mateix any que no es van exposar aleshores, i una altra de 1984. “Les va fer entre el gener i el maig d’aquell any a Barcelona, no a Campins, que és on feia la producció gran de cada any”, explica Núria Homs, la conservadora i comissària de la mostra junt amb Carles Guerra. Les pintures conviuen amb diverses escultures en què torna a haver-hi llibres i altres objectes quotidians. Antoni Tàpies tenia 68 anys quan va realitzar les obres. Tot i que Guerra recorda les circumstàncies polítiques en què l’artista va realitzar aquelles obres -la caiguda del mur de Berlín, la guerra del Golf i la Guerra dels Deu Dies a Eslovènia-, segueixen plenament vigents. “En l’obra de Tàpies mai saps explícitament quin és el focus”, explica Guerra.

Aquesta exposició conviu amb la d’un altre gran creador català més jove, Albert Serra, de qui es pot veure per primera vegada en format d’instal·lació la pel·lícula Roi Soleil, que ara té una “sala de quarantena”, com diu el mateix Serra, perquè el públic hi entri net. Aquesta altra sala també és una versió “espectral” de la pel·lícula.

Un diàleg “total”

Les dues exposicions s’inauguraran demà i es pot establir un diàleg entre elles: la de Tàpies té un aire celestial, inclosos uns àngels que semblen fondre’s sexualment, i la llum vermella de l’obra de Serra té una atmosfera infernal. Com que Roi Soleil mostra l’agonia d’un Lluís XIV interpretat per Lluís Serrat, es pot dir que les dues mostres estan agermanades per la mort, també present en l’obra de Tàpies. Però també ho estan perquè els dos creadors han explorat, a més de la mort, el que és eròtic, i per com han abordat la idea d’Europa i les seves vicissituds. En el cas de Tàpies els detalls mortuoris es troben especialment en dues escultures realitzades amb terra xamotada, un cap cobert amb unes benes, com si fossin un sudari, i una acumulació de caixes que recorden nínxols. “Hi predominen les idees de la mort i el dolor”, subratlla Homs, que també recorda que les teles de Certeses sentides van estar envoltades per la mort de la mare de Tàpies, que l’encoratjava en el seu art.

Albert Serra no sabia que la seva obra coincidiria amb Certeses sentides i troba que el paral·lelisme és “total”, com si el rei Lluís XIV encarnés les idees que hi ha en les obres de Tàpies. També creu que la reelaboració de les teles que va fer l’artista és el mateix que va fer ell amb la perfomance sorgida d’un projecte frustrat al Centre Georges Pompidou, consistent en filmar l’agonia i la mort del rei posant el protagonista de la pel·lícula La mort de Lluís XIV, Jean-Pierre Léaud, dins una urna suspesa al vestíbul del museu. Sí que en va poder fer una altra versió a la galeria de Lisboa Graça Brandao el 2017: quatre o cinc hores durant vuit dies va filmar Lluís Serrat fent el paper del rei moribund. “No volia fer una pel·lícula, només vaig portar una càmera, quan acostumo a rodar amb tres, i només vaig tenir so els últims dies”, explica. “Com les obres Tàpies, Roi Soleil recull rastres d’una altra obra, i la seva fabricació s’acaba convertint en el tema”, diu el cineasta.