Per què Cs va ser la llista més votada?
Investigador a la UdG i formador en dinamització comunitàriaEra evident que el projecte de la República de Catalunya tenia -i té- dues adversitats connectades molt clares: l’estat espanyol i la UE. També el projecte era conscient que havia de respondre a la diversitat social interna de Catalunya malgrat la majoria absoluta parlamentària. L’adversitat de l’estat espanyol era explícita des de l’inici. La de la UE es va veure amb el temps. Però les eleccions del 21-D han evidenciat el tercer obstacle, l’intern. Queda clar, doncs, que el projecte de la República hauria de superar aquests tres reptes. Per fer-ho, calen estratègies, projectes i convenciment.
Quina lectura s’ha de fer del triomf de Cs en aquestes eleccions? ¿On són les arrels de la dificultat d’incorporar en el projecte de la República l’altra meitat de la societat catalana? Quins són els motius que fan que aquesta meitat no opti per donar suport al projecte de la República?
És indubtable que no hi ha només una resposta a la negativa de molts catalans i catalanes al projecte de la República. Hi ha diversos factors que hi influeixen. Però penso que hi ha un element fonamental que ens pot explicar el rebuig, de la meitat de la societat catalana, al projecte de la República. Aquest element és de caràcter fenomenològic, és a dir, que té a veure amb l’experiència viscuda i la consciència col·lectiva generada per aquesta meitat. Intentaré explicar-me en aquestes línies.
Moltes persones van venir a Catalunya, en la segona meitat del segle passat, de Múrcia, d’Andalusia, d’Extremadura, etcètera, buscant una vida millor després de la llarga nit de la postguerra. Catalunya necessitava mà d’obra, i en tres dècades hi van arribar gairebé un milió i mig de persones. Aquestes persones, majoritàriament, van ocupar els llocs de treball més baixos dels camps de la indústria i de la construcció i es van instal·lar o van ser ubicades -en condicions molt precàries- als barris perifèrics de la ciutat de Barcelona. Després, la dinàmica es va estendre a gairebé tot el territori català. Gràcies a aquesta mà d’obra, Catalunya va prosperar i amb ella també aquestes persones nouvingudes. El canvi demogràfic va ser important i els nouvinguts es van barrejar amb la societat catalana.
Però cal assenyalar un element important. En aquella època, Francesc Candel va publicar Els altres catalans. Aquest llibre ens indica l’ambient d’aquell moment. Candel tenia un doble missatge: reivindicar la catalanitat -formar part de la societat- d’aquella immigració i denunciar la discriminació que patien aquells immigrats sota la figura de “xarnegos”.
De la realitat d’aquella immigració no en podem parlar d’una manera uniforme. Les experiències de la gent que van arribar són diverses, fins al punt que avui trobem que gent d’aquella immigració o els seus descendents són simpatitzants o, fins i tot, activistes del projecte de la República. Però n’hi ha d’altres que no guarden bons records d’aquella època. Hi ha qui es va sentir marginat i no reconegut, i així ho va transmetre a la següent generació. I aquí hi ha el punt clau de la qüestió: des del restabliment de la Generalitat de Catalunya l’any 1980, la política catalana ha errat en no incorporar afectivament aquesta part de la societat. Durant els anys del pujolisme, la catalanitat estava segrestada i molta d’aquella immigració, simbòlicament, no en formava part. El reconeixement del Govern de l’època als “nouvinguts” era folkloritzat i considerat com a element convidat.
Aquest no reconeixement va provocar un ressentiment que va perdurar i avui ha trobat en el missatge de Cs l’expressió idònia. No és gratuït que Cs hagi concentrat el contingut de la seva campanya apel·lant als orígens dels seus candidats i de retruc dels votants. Cs, amb el seu discurs identitari, s’ha aprofitat d’un xup-xup no resolt a Catalunya. L’augment del vot de Cs ha estat ampli i extens, però s’ha manifestat d’una manera accentuada, justament, en aquells barris del cinturó industrial -avui ciutats- on va arribar aquella immigració. Barris obrers que, majoritàriament, votaven els socialistes, però que ara han votat Cs.
A Cs els interessa el discurs de les dues Catalunyes i aprofiten la mala gestió històrica dels governs de la Generalitat. Però la política, sortosament, no només la fan els governs, sinó també moviments socials, veïnals i sindicals que, en certa mesura, durant tots aquests anys van teixir lluites i propostes que van trencar amb la catalanitat oficial i van generar alternatives per a la vida comuna. Per això avui s’ha de respondre amb contundència al discurs de les dues Catalunyes, un discurs que pretén separar i no reconèixer la feina feta des dels barris de fa molts anys.
Aquesta reflexió sobre aquella immigració ens ha d’obrir els ulls sobre la immigració actual. Veïns i veïnes dels nostres barris i viles viuen la marginalitat política: no poden votar. Tenen dificultats per accedir a una feina i a un habitatge per raons d’origen, de color de pell, etcètera. Els seus fills estan patint la segregació escolar. Molts d’ells comencen a tenir ressentiment sobre la societat catalana. Un exemple que pot il·lustrar aquesta dinàmica, que cal corregir, és la xiulada a La marsellesa l’any 2001 en un partit entre França i Algèria. Molts ciutadans francesos de famílies algerianes van xiular l’himne de França -del seu país-. El motiu: no el van sentir com a seu, conseqüència de la política assimilacionista de l’estat francès.
El projecte de la República ha de resoldre aquest tema pendent, gairebé tabú. Ha de lliurar una batalla als barris per desemmascarar el discurs identitari de Cs. Ha de reconèixer els errors del passat i mostrar, amb fets, que la República és un bé comú que té com a motor la justícia social i el reconeixement per a tothom. El component de les reivindicacions de classe s’ha de conjugar amb l’eix nacional per poder construir el projecte de la República.
