“La guerra és la salut de l’estat”, va afirmar l’escriptor Randolph Bourne en un assaig ja clàssic, escrit quan els Estats Units es van incorporar a la Primera Guerra Mundial: “Automàticament desencadena en tota la societat unes forces irresistibles cap a la uniformitat i cap a la col·laboració apassionada amb el govern, i als grups minoritaris i a les persones que no comparteixen plenament aquest esperit gregari els imposa l’obligació d’obeir... Altres valors, com ara la creació artística, el coneixement, la raó, la bellesa, la millora de les condicions de vida, se sacrifiquen a l’instant i gairebé per unanimitat, i les classes més influents, convertides en agents amateurs de l’estat, no només renuncien a aquests valors sinó que també obliguen els altres a renunciar-hi”.
I, segons Bourne, els intel·lectuals estan al servei de les “classes influents” de la societat; uns intel·lectuals “formats en el pragmatisme, totalment disposats a acceptar la planificació dels esdeveniments per instàncies superiors, i amb una falta de preparació lamentable per a la interpretació intel·lectual o per a una perspectiva idealista dels objectius”.
Els intel·lectuals “s’han arrenglerat al servei de la tècnica de la guerra”. I continua: “Pel que sembla, la guerra i aquests homes s’avenen molt. És com si estiguessin fets els uns per l’altra”. El paper de la intel·lectualitat tècnica (especialitzada i científica) en la presa de decisions és predominant en els àmbits de l’economia que estan “al servei de la tècnica bèl·lica”, els quals estan estretament vinculats al govern, que en garanteix la seguretat i el creixement.
No ens ha de sorprendre, doncs, que una part de la intel·lectualitat hagi assumit el que, el 1968, el sociòleg Barrington Moore va definir com “la solució depredadora d’un reformisme nominal al país i un imperialisme contrarevolucionari a l’exterior”.
Moore resumeix la ideologia de “la veu predominant dels Estats Units al país i a l’exterior”, una ideologia que expressa les necessitats de l’elit socioeconòmica nord-americana i que és defensada amb més o menys subtilesa per molts intel·lectuals nord-americans, alhora que suscita una gran fidelitat entre la majoria que ha aconseguit “una participació en la societat de l’abundància”. Vet aquí com Moore resumeix aquesta ideologia:
“Us podeu queixar i rondinar tant com vulgueu. Només hi ha una condició lligada a la llibertat que tant ens agradaria promoure: podeu cridar tant com vulgueu sempre que les queixes siguin ineficaces... Qualsevol intent de derrocar els opressors per la força és una amenaça per a la societat civilitzada i el procés democràtic... Si recorreu a la força us esborrarem, si cal, de la faç de la Terra amb una resposta calculada que faci ploure foc del cel”.
Una societat en què aquesta és la veu predominant només es pot mantenir mitjançant algun tipus de mobilització nacional, la intensitat de la qual pot variar: pot anar, en el millor dels casos, des del compromís d’oferir uns recursos substancials fins a una amenaça convincent de força i violència.
Vista la crua realitat de la política internacional, als Estats Units aquest compromís només es pot mantenir amb una mena de psicosi nacional, una guerra contra un enemic que es presenta sota moltes aparences: un buròcrata del Kremlin, un camperol asiàtic, un estudiant llatinoamericà i, sens dubte, la “guerrilla urbana” al propi país.
Tradicionalment, l’intel·lectual s’ha vist atrapat entre les exigències contradictòries de la veritat i el poder. Li agradaria veure’s a ell mateix com l’home que intenta discernir la veritat, dir la veritat tal com la veu, i actuar -col·lectivament quan pot, i tot sol quan cal- per oposar-se a la injustícia i l’opressió, i per contribuir a la creació d’un ordre social millor.
Si tria aquest camí, ha d’estar preparat per convertir-se en un ésser solitari, ignorat o vituperat. Si, per contra, posa el seu talent al servei del poder, podrà aconseguir prestigi i riquesa.
També és possible que arribi al convenciment -potser, de vegades, legítim- que és capaç d’humanitzar l’exercici del poder que fan “les classes influents”. Potser té l’esperança de sumar-s’hi o fins i tot de substituir-les en el rol de gestionar la societat, en benefici, en última instància, de l’eficiència i la llibertat.
L’intel·lectual que aspira a exercir aquest rol potser recorrerà a la retòrica del socialisme revolucionari o de l’enginyeria social de l’estat del benestar per fer realitat la seva idea d’una “meritocràcia” en què el coneixement i la capacitat tècnica donen poder.
Pot veure’s a ell mateix com a membre d’una “avantguarda revolucionària” que obre el camí cap a una nova societat, o com un tècnic expert que aplica l’enginyeria social gradual -allunyada dels plantejaments utòpics- a la gestió d’una societat que pot afrontar els seus problemes sense haver de fer canvis de fons.
Per a alguns l’opció que adoptin pot dependre només de la valoració del poder de cadascuna de les forces socials en conflicte. No ens ha de sorprendre, doncs, que força sovint hi hagi un canvi de rol: l’estudiant radical es converteix en un expert en la lluita contra la insurgència.
Tant en un cas com en l’altre, les reivindicacions de l’intel·lectual s’han de veure amb suspicàcia: defensa la ideologia egoista d’una “elit meritocràtica” que, en paraules de Karl Marx (aplicades, en el cas del pensador, a la burgesia), considera que “les condicions específiques de la seva emancipació són les condicions generals fora de les quals no es pot salvar la societat moderna”.
El paper dels intel·lectuals i activistes radicals ha de ser, per tant, analitzar i valorar, mirar de persuadir, organitzar, però mai arribar al poder i governar. El 1904 Rosa Luxemburg va escriure: “Des del punt de vista històric, els errors comesos per un moviment veritablement revolucionari són infinitament més fructífers que la infal·libilitat del comitè central més intel·ligent”.
Aquestes observacions són una guia útil per a l’intel·lectual radical. També constitueixen un antídot encoratjador contra el dogmatisme tan típic del discurs de l’esquerra, amb les seves certeses tedioses i el seu fervor religiós sobre temes que amb prou feines acaben d’entendre; és l’autodestructiu equivalent esquerrà de la cofoia superficialitat dels defensors de l’ statu quo, que perceben els seus compromisos ideològics de la mateixa manera que el peix percep el mar on neda.
Els pensadors radicals sempre han donat per fet -i amb raó- que una acció política eficaç que amenaci uns interessos socials molt arrelats conduirà a l’enfrontament i la repressió. En conseqüència, el fet que l’esquerra busqui la creació d’enfrontaments és un senyal de fallida intel·lectual; indica clarament que els esforços per organitzar una acció social rellevant han fracassat.
És especialment censurable la idea de planejar enfrontaments amb l’objectiu de manipular els participants involuntaris perquè assumeixin un punt de vista que no sorgeix d’una experiència significativa, ni d’una autèntica comprensió. No és només una prova d’irrellevància política, sinó que, a més, aquesta tàctica, precisament perquè és manipuladora i coercitiva, és pròpia només dels moviments que tenen com a objectiu mantenir una organització de tipus elitista i autoritari.
Són moltes i diverses les oportunitats que s’obren als intel·lectuals per participar en un moviment genuí pel canvi social, i crec que hi ha alguns principis generals molt clars. Els intel·lectuals han d’estar disposats a afrontar els fets i abstenir-se de construir fantasies que els puguin convenir. Han d’estar disposats a emprendre l’àrdua i important labor intel·lectual necessària per contribuir realment a la comprensió dels fets. Han d’evitar la temptació d’unir-se a una elit repressiva i han d’ajudar a crear una política de masses que contraresti -i, en última instància, controli i substitueixi- les fortes tendències cap a la centralització i l’autoritarisme que, tot i estar profundament arrelades, no són indefugibles.
Han d’estar preparats per plantar cara a la repressió i actuar en defensa dels valors que professen. Una societat industrial avançada ofereix moltes possibilitats per a una participació popular activa en el control de les principals institucions i la reconstrucció de la vida social.
Fins a cert punt, podem crear el futur en lloc de limitar-nos a veure passar els esdeveniments. Tenint en compte el que està en joc, seria un crim no explorar les autèntiques oportunitats.