Mr. Chance o "simplement Alberto"
De segur que a bona part dels catalans els ha sobtat l'arribada a president de la Generalitat valenciana del senyor Alberto Fabra. Tinc amics del Principat que en un primer moment m'enviaren correus de condol, pensant-se que es tractava "de l'altre Fabra", ço és, Carlos Fabra. Però la casualitat vol que a Castelló hi haja dos polítics de cognom Fabra que res tenen a veure l'un amb l'altre, vull dir que no tenen parentesc. Don Carlos Fabra és qui tothom coneix, una mena de Don Corleone de la Plana, imputat en diverses causes penals. Tan gran és el seu poder i la mala fama que arrossega que l'altre Fabra prefereix evitar l'ús del seu cognom, i a les darreres eleccions municipals es va presentar amb l'eslògan de "Simplement Alberto".
Alberto Fabra va arribar per primera vegada a l'alcaldia de Castelló per carambola, per la dimissió de l'alcalde José Luis Gimeno, de la mateixa manera que ara ho ha fet a la Generalitat valenciana, per la dimissió de Francisco Camps. Possiblement, siga l'únic polític de l'Estat espanyol que ha aconseguit reiteradament el màxim poder sense presentar-se a les eleccions. Indubtablement, té el seu mèrit: ha estat sempre en el lloc que tocava i quan tocava. Però, segurament, sense cap intenció.
En realitat, el nomenament de "Simplement Alberto" ha sobtat a bona part del PPCV. La substituta més esperada era Rita Barberá, o bé la vicepresidenta Paula Sánchez de León. En les darreres eleccions, Alfonso Rus va demanar un lloc a les llistes del PP, per tal de ser diputat i tindre també opcions. Camps el va recompensar (ha estat el més indoblegable aliat en el cas Gürtel) posant-lo en el cinquè lloc, un per sobre de Juan Cotino, declarat enemic seu. Rus esperava que Barberá renunciaria i aleshores pensava plantar-li cara a Sánchez de León. Ell és un milhòmens i la León no és la fera que sembla.
Una altra alternativa era Esteban González Pons, però no és diputat autonòmic a les Corts Valencianes. També cabia la possibilitat de descobrir algú nou i fresc, que no tinguera antecedents i fóra lleial a tots. Cosa complicada.
El nomenament d'Alberto Fabra va sorprendre tothom, fins i tot a ell, que com ha confessat estava dinant tranquil·lament quan Camps el va telefonar. La conversa degué ser ben sucosa: possiblement, en la història de les democràcies occidentals actuals no hi ha hagut un president més ridícul que Camps. L'únic que li va demanar a "Simplement Alberto" és que no li ho diguera a ningú, però aquest, com alegrement ha declarat, va cridar de seguida als seus pares, que tampoc acabarien de dinar aquell dia. En la família dels "altres Fabra" es devien preguntar què havia passat per a ser elegits. I si, al capdavall, això era bo.
Alguns diuen que és la venjança d'Eduardo Zaplana, que junt amb la pressió de Juan Costa, germà de Ricardo Costa, ha mogut cel i terra per a recuperar una mica de poder. Tot podria ser. Francisco Camps, a més de mostrar-se urbi et orbi com un home demencial, va arribar a la Generalitat valenciana de la mà de Zaplana, a qui va trair de seguida. Aleshores es va produir una persecució dels campsistes contra els zaplanistes, que van guanyar els primers després d'anys de batalles campals. Don Carlos Fabra, l'autèntic Fabra, va donar suport a Camps, mentre que "Simplement Alberto" no deia res i quan li feien preguntes somreia i parlava dels problemes dels castellonencs. Com Mister Chance, en la pel·lícula magistralment interpretada per Peter Sellers, descol·locava tothom amb les seues paraules tan assenyades com críptiques.
Rafael Blasco, que havia estat conseller de Zaplana, després d'haver estat expulsat com a conseller del PSOE, també va trair el seu salvador de Cartagena i es va incorporar sol·lícitament a l'exèrcit de Camps. Per a fer punts es va transformar en el cervell més implacable i maquiavèl·lic de la colla campsista. Serafín Castellano, home de Zaplana, tan abjecte que diuen que era qui li llustrava les sabates angleses, també va trair el de Cartagena, i es va posar a les ordres del nou virrei, per al que fera falta. I Rita Barberá, que no suportava Eduardo Zaplana (perquè estava en política per a folrar-se), va obrir els braços a Paco Camps (àlies el Curita ), i entre tots feren un dels països més impresentables d'Europa.
Quan fa uns dies nomenaren Alberto Fabra, en Génova varen començar a sonar els telèfons i, segons diuen, alguns dels que trucaven des del Cap i Casal ploraven amargament. Com José Mourinho, preguntaven: per què? Ací i allà descobrien conspiracions, amb temibles conseqüències. Qui hi ha al darrere de "Simplement Alberto"?, preguntaven els campsistes tremolant. Què persegueix? Quin missatge ocult se'ns escapa?
El que ningú no imagina és que possiblement la Generalitat valenciana és un pas més en la carrera del polític de Castelló. "Simplement Alberto" és un valor en alça per no ser res. Res més que Alberto, naturalment.
