La muixeranga o noves glòries a Espanya

Amb motiu de la concessió de la distinció de Patrimoni de la Humanitat a les Festes d'Algemesí mire al YouTube alguns vídeos de diverses interpretacions de la muixeranga. Al cello, al violí, amb guitarra acústica, amb banda de rock. El grup Obrint Pas en té una versió esplèndida, plena d'energia i entusiasme. Nèstor Mont hi posa una exquisida delicadesa amb la seua guitarra. Al Tall fins i tot n'ha imaginat la lletra, uns versos que parlen de la llum i de les arrels. He estat una bona estona tenallat per tots aquests vídeos, d'un passava a un altre, compulsivament, amb aquella facilitat que et dóna internet, que relaciona temes i inquietuds.

He pensat quants sentiments despertava aquella música, quantes emocions profundes, quina manifestació més espontània de cultura i nació. He vist un grup d'excursionistes interpretant-la al cim del Penyagolosa, i uns altres al Puigcampana, i un turista a París fent sonar la dolçaina a dalt de la Torre Eiffel. Aquell espinguet agut i inconfusible, al cor de França. També m'ha arribat un vídeo d'una coreografia preciosa de Catherine Allard, en versió de Joaquim Serra, vertaderament magnífica. Cal veure-la: com s'ajusta el cos humà dels dansadors a les notes de la música estimada, en el marc incomparable de Santa Maria del Mar. O la companyia Esbart de Gelida, en la versió Elèctrica Dharma. I així, captivat per aquell doll de manifestació espontània, he pensat que aquella música, tan ancestral i tan nostra, tan pròpia i intransferible, podria haver arribat a representar-nos com a poble, i de manera molt millor que el xim-xim del mestre Serrano. Amb dolçaina o amb violí m'ha semblat bellíssima. Al cim de la muntanya o de la Torre Eiffel. En versió de rock'n'roll o en orquestració clàssica.

I he sentit un enyor estrany, una sensació agredolça, i és que perquè això passara haurien d'ocórrer tantes coses en aquest país! D'alguna manera, la muixeranga representa el País Valencià que hauríem pogut tindre. Evidentment, tots els himnes són odiosos, com ho són les banderes, i tot allò que d'alguna manera separa els homes. Però rere l'himne i la bandera hi ha un poble, una cultura, una manifestació humana singular que cal defensar, i potser amb la muixeranga ens hauria anat millor que amb l'Ofrenar noves glòries a Espanya. Potser amb ella hauríem protegit més la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre país, la nostra economia. Potser amb el seu clam, pur tremp de rebel·lia, ens hauria fet un poble més sanament orgullós, menys dòcil, menys sol·lícit, no hauríem doblegat tant el llom, ni hauríem estat tan pusil·lànimes. Fins i tot l'agermanament amb Catalunya hauria estat més natural, i igual que els castellers vénen a Algemesí, els valencians trobaríem que teníem més a veure amb Barcelona que amb Madrid. Del Penedès a la Ribera del Xúquer.

Sé que molts algemesinencs són contraris a aquesta idea, que diuen que allò és desvirtuar la festa, polititzar la celebració, adulterar la música de la muixeranga. Tenen bons arguments, i confesse que he dubtat abans d'escriure aquestes ratlles. És cert que rere tot himne hi ha una idea segregacionista i que la muixeranga ha de servir per a unir i no per a separar; també és cert que la seua bellesa radica en la seua naturalitat, en la seua nuesa, en la seua puresa. I també entenc que qui de veres estima la muixeranga no vol arriscar-se que siga xiulada per un altre bàndol, o que siga motiu de controvèrsies i picabaralles nacionalistes. També s'oposen molt sensatament a la possibilitat que algú hi pose lletra, i més que aquesta lletra tinga titil·lacions sentimentals o romàntiques. L'origen de la muixeranga és profundament festiu, procaç i pagà: prové de les moixigangues satíriques, tan habituals a la Mediterrània, com molt bé ha explicat Albert Alcaraz a Un món de muixerangues (Col·lecció Algadins). Curiosament, igual que Els segadors, el poderós himne patriòtic dels catalans, té un origen completament popular.

Totes aquestes objeccions són molt comprensibles. Però l'Ofrenar no es pot pair, ni ací ni enllà. No té bona fusta per a construir la nau identitària. Pense que, comptat i debatut, la muixeranga ens representa molt més com a poble i com a cultura. Cada vegada que l'escolte m'esborrone, i m'esperona a esforçar-me pel meu país i la meua cultura. Per això, ara més que mai l'hem de reivindicar: perquè és bella, perquè és grandiosa i perquè és de tots els valencians.