El Mundial femení en què els àrbitres eren tots homes

Cap / D’esportsEl 1991 la FIFA va organitzar per primer cop un Mundial femení de futbol. La seu va ser la Xina, on feia anys que el govern havia potenciat l’esport també entre les dones i s’havien obtingut molt bons resultats en tornejos locals, però la victòria va ser per als Estats Units, un país en què el nivell era més alt malgrat que les nord-americanes havien rebut molt poques ajudes. Dos gols de l’atacant Michelle Akers van decidir la final contra Noruega (2-1) en un partit dirigit per Vadim Zhuk, un àrbitre bielorús que va arribar a la Xina amb un uniforme de col·legiat que encara duia l’escut de la Federació Soviètica al pit, tot i que l’URSS ja s’esmicolava. Zhuk no sabia ben bé què fer i es va tapar l’escut amb esparadrap.

Com tot el torneig, doncs, la final la va dirigir un home, perquè la FIFA va considerar que el nivell de l’arbitratge femení era massa baix. Van convidar tot d’àrbitres homes, amb l’excepció de sis dones, a les quals van permetre viatjar a la Xina per fer exclusivament de jutges de línia. Una d’aquestes dones era la brasilera Cláudia Vasconcelos, que va aconseguir que els responsables del Mundial apostessin per canviar de plans al partit pel tercer lloc i quart lloc: va ser el primer partit de la història organitzat per la FIFA dirigit per tres dones. El matx entre sueques i alemanyes, que van guanyar les escandinaves (4-0), el va dirigir Vasconcelos, que va comptar amb l’ajuda a les bandes de Linda May Black, de Nova Zelanda, i de la xinesa Xiudi Zuo. “A casa meva tothom s’estimava el futbol -recorda Vasconcelos-, però com que jo era dona no volien que jugués. Vaig començar a estudiar educació física al Brasil i vaig descobrir que hi havia un programa d’arbitratge per a noies. Van explicar-me que els homes no volien dirigir els partits femenins i que hi havia problemes per trobar àrbitres. Així que es va crear aquell programa i m’hi vaig apuntar”.

Vasconcelos va ser àrbitra disset anys, durant els quals va ser testimoni privilegiada de l’evolució de les condicions de joc. “Els primers anys van ser molt durs, perquè tocava anar a camps perillosos sense cap mena de protecció, tant per a les jugadores com per a mi. Molts cops hi havia gent a la graderia que no animaven cap equip, només hi anaven a insultar-nos perquè érem dones”. Incansable, va ser l’escollida per la Federació Brasilera per fer les proves en què s’escollirien les sis dones que farien de jutge de línia al Mundial del 1991. “Em pensava que ens cridaven per fer d’àrbitres, però ens van dir que només podíem ser jutges de línia. Va ser un cop dur”. Les sis escollides van ser ella, Linda May Black, Xiudi Zuo, la mexicana María Herrera García, l’alemanya Gertrud Regus i la sueca Ingrid Jonsson. Després del partit inaugural, en què Vasconcelos i Herrera García van ser les assistents del xilè Salvador Marcone, el director del Comitè d’Àrbitres de la FIFA, David Will, va dir que el nivell de les jutges de línia l’havia sorprès en positiu. Les sis àrbitres, doncs, van demanar dirigir un partit. Només van aconseguir permís per fer-ho a la final pel tercer lloc. Va ser un primer pas, liderat per Vasconcelos, que ara forma part del mateix comitè. “El nivell ara és tan alt com el masculí, s’ha fet una gran feina”, defensa orgullosa.