Mundial i política
El Mundial 2018 és un episodi més en la consagració imperial de Putin. Tot està preparat per fer-ne l’aparador de la nova Rússia, un gegant construït sobre fang. Putin no cessa en l’edificació d’una autocràcia basada a tornar als russos l’orgull de gran potència que s’havia perdut en el naufragi del comunisme.
El cartell oficial del Mundial és eloqüent. Amb un estil retro que podríem anomenar constructivisme soviètic, s’hi veu un gran porter vestit de negre parant una immensa pilota. D’aranya negra humana només n’hi ha una: Lev Iaixin, el mite del futbol rus, l’únic porter que ha guanyat la Pilota d’Or (1963). El futbol a Rússia no viu el seu millor moment. Segur que tindrà els ajuts de país amfitrió i una mica més -la mà de Putin és allargada-, però els herois són al passat. És la constant ideològica amb què l’emperador del Kremlin construeix la nova Rússia: la reinterpretació en benefici propi de la història, al preu de blanquejar el que calgui, fins i tot els crims de l’estalinisme. Si avui Stalin és per a Putin el pare de la Rússia actual com a guanyador de la II Guerra Mundial, la memòria de Iaixin és portadora de la malenconia de gran potència. No és el Mundial de Rússia; és el de Putin.
La política ha estat present també en la prèvia del Mundial a Espanya. Florentino Pérez ha volgut recordar que si el Barça és més que un club, el Madrid es més que Espanya, cosa que em va ensenyar Tarradellas quan em va explicar que als 50, sent president de la Generalitat a l’exili, havia presidit un sopar de la plantilla del Madrid en un hotel de Caracas a petició del vicepresident Raimundo Saporta. Des d’alguns sectors de la capital s’ha acusat el Reial de delicte de lesa pàtria per anunciar el fitxatge de Lopetegui en vigílies del Mundial. I el president de la Federació s’ha vist obligat a restaurar l’honor patriòtic cessant l’entrenador. Però el curiós és que bona part de la premsa catalana ha pres part a favor de la selecció i contra Florentino. Sembla que per a alguns la contradicció principal és la futbolística, i no la patriòtica, cosa que confirma que no hi ha sentiments més resistents que els del futbol, l’única adscripció no negociable.
