El Mur

Finalment hem entrat en un nou cicle de la nostra història. L’actual episodi d’exigència democràtica està posant de manifest símptomes de desvalor democràtic. L’exercici del dret a decidir el futur polític de Catalunya ha despertat els pitjors instints defensius del govern del PP, amb la complicitat del partit que li dona suport. La reacció tardana de la resta de partits espanyols també ha contribuït a fer del moment límit una gran evidència del fracàs de la política espanyola. El que durant anys, des del recurs del PP contra l’Estatut, s’ha anat convertint en un laberint jurídic etern i sense sortida, ara ja s’ha visualitzat com el mur espanyol a la democràcia.

El mur s’ha fet evident i té un nom: “España no se rompe”. I en aquesta actitud hi cap tot.

El president Rajoy, amb Aznar al darrere, està més preocupat per la integritat d’Espanya que no per mantenir una democràcia íntegra. I això ho ha vist tot el món, amb unes operacions policials desplegades sense suport judicial, amb intervencions institucionals i vulneració de llibertats i drets civils. La prohibició del dret de reunió, la persecució de mitjans de comunicació o la consideració del delicte de sedició únicament per voler escoltar la gent, ha estirat el fil del que democràticament pot ser considerat sostenible fins que l’ha trencat.

I aquesta trencadissa és el diagnòstic que fan ara molts dels que no havien apostat pel referèndum, i molts dels que creien que en cap cas un govern català, amb la suma de la societat civil, seria capaç de teixir amb enginy i compromís una realitat tangible per al referèndum de l’1 d’octubre. La posada en escena no ha estat improvisada i és fruit d’un càlcul estratègic de correlació de forces. És ara quan l’apel·lació a la defensa de la llibertat i la justícia se situa per damunt de qualsevol plantejament polític o territorial. És ara quan hem de fer memòria i recordar aquell mantra antiterrorista de “sin violencia se puede hablar de todo ”. Mentida. Senzillament mentida. La negativa al referèndum, la negativa a un compromís de referèndum pactat, és el mur dramàtic que està posant de manifest que, en el fons, el respecte a les aspiracions independentistes dels partits polítics catalans va ser acceptada per l’Estat d’una manera enganyosa i com una gran estafa democràtica posterior a la Constitució del 78. En el moment crucial per al compliment de l’algoritme democràtic, res no atura la deriva reactiva del ministeri de l’Interior, encara que amb això s’esquerdi de forma irreparable la credibilitat democràtica espanyola.

És cert que el Parlament i el Govern han generat una legalitat paral·lela, i que hi ha crítiques legítimes de l’oposició sobre el com, però aquesta reacció repressiva i estesa d’ara dona la raó als que van enginyar els mecanismes jurídics de la llei del referèndum i de la llei de transitorietat. El temps va en contra i els mitjans que té l’Estat són tan grans que l’interès general, la legalitat internacional i sobretot la vinculació amb la democràcia representativa parlamentària fan evident que el referèndum és més necessari que mai per discernir de forma objectiva la voluntat popular. Per tant, s’ha de fer possible.

Fa anys que el Parlament català ha fet del respecte a la legalitat i a la Constitució el camí d’evolució democràtica legítima en funció de qui guanyava les eleccions i del creixement de les aspiracions independentistes. Ho saben els que, indignats legítimament ara per l’aprovació de la llei del referèndum, van veure mutilada la llei de consultes que havien votat, o van assistir passius a l’escàndol del judici contra el 9-N. I era aleshores quan els que ara demanen diàleg i pacte havien de moure tot i més per fer-ho possible i donar arguments als que volen votar no a la independència.

La realitat, com qualsevol espai obert o tancat, sempre té moltes perspectives. Incorporar la visió de l’altre i combinar mirades permet aproximar-se al màxim a la dimensió real de les circumstàncies. Ara mateix, davant de la greu situació d’excepció legal reactiva que afrontem, la realitat es presenta amb un gran protagonista: el sentit de justícia i dignitat que demostra la gent. En la democràcia del segle XXI, la força a Catalunya la demostra la ciutadania cívica, pacífica, determinada i sobretot intel·ligent. Una ciutadania que sap el que vol i que sap que votar és elemental. I que, en la història de la humanitat, la repressió ha estat sempre sinònim de domini il·legítim. El Mur de Berlín va caure per la gent, i no per decisió del poder. Així, podem tenir gairebé la certesa que aquest escenari català mourà els propers dies la història. També l’espanyola.