La dama del procés
President de l'ANCLa dama del procés ha marxat. La Muriel no ha pogut veure culminada una de les seves darreres il·lusions, el naixement de Catalunya com a nou estat europeu. Si mai podem considerar la mort d’algú com un just desenllaç de res, la mort de la Muriel Casals té molt d’injusta. Ho és sobretot pensant en la mateixa Muriel. Si algú es mereixia viure l’emoció del naixement de Catalunya com a nou estat, sense cap mena de dubte la Muriel era una d’elles. En els últims cinc anys, des que va arribar a la presidència d’Òmnium Cultural, gran part de la seva vida s’havia concentrat en l’objectiu d’eixamplar la mobilització social a favor del dret a decidir i, evidentment, a decidir a favor de la creació d’un estat independent.
En un moment en què més que mai hem de concentrar totes les energies en eixamplar la base social del sobiranisme, tot incorporant nova gent i nous sectors a la causa de la República catalana, ens costarà substituir la seva manera de raonar i enraonar. Les seves conviccions democràtiques eren insubornables, ja ho havia palesat en la seva vinculació al PSUC durant els darrers anys de la dictadura, quan ser del PSUC era un compromís de risc per la pròpia llibertat. El discurs de la Muriel Casals a favor de la democràcia i de la necessitat de decidir el nostre futur com a país sense cap ingerència externa era temuda pels adversaris polítics del procés cap a la independència. Quantes vegades havíem escoltat a la Muriel desplegar l’argument a favor d’anar a votar i de decidir democràticament a les urnes si Catalunya havia de convertir-se en un nou estat. I ella sempre afegia: “Si surt que no perquè una majoria decidieix lliurement votar que no, nosaltres els independentistes ho acceptarem sense cap mena de dubtes, perquè per sobre de tot, som demòcrates”. Aquest argument és probablement el més sòlid de tots els que podem utilitzar per reforçar la majoria social que ens durà a la independència. La Muriel ho sabia i l’utilitzava molt sovint.
L’altra convicció insubornable de la Muriel era la necessitat de buscar la màxima unitat possible entre tots els partidaris de la independència. Ella sabia com ningú que només treballant des de la confluència i la unitat podíem fer alguna cosa tant dificil com guanyar la llibertat del nostre país. Merescudament, va ocupar un lloc destacat a la candidatura unitària de Junts pel Sí. No tenia clar si ho havia d’acceptar perquè creia que el treball des d’Òmnium era molt i molt important. En poques hores –menys de 24– va haver de decidir, i va decidir bé.
La meva última conversa amb ella va ser poc després d’haver estat escollida presidenta de la comissió parlamentària d’estudi del procés constituent. Estava il·lusionada, molt il·lusionada. Una il·lusió que s’expressava de manera continguda, com moltes de les coses que feia. Com correspon a tota una senyora, com era la Muriel. Elegant en la manera de fer i en el pensament. Tota una dama. Per a molts, la gran dama del procés. A tu et dedicarem la independència. La farem bé i ràpida, com tu volies. Em comprometo que les llàgrimes d’ara no esborraran ni el teu ni el nostre somriure en aquesta gran revolta que hem viscut plegats. Gràcies per tot. I fins sempre, estimada Muriel.
