Quan la música denuncia i reivindica
El tristament cèlebre “A por ellos! ” és efectivament una tornada, però probablement els seus tristament cèlebres creadors no s’haurien imaginat mai que arribaria als pentagrames d’una gran partitura.
Jordi Cervelló ha recollit simfònicament el Primer d’Octubre i ha sabut transformar les imatges de la indignació en música. El testament d’Amèlia embolcalla al principi i al final un sentiment col·lectiu que aflora des de la suma d’intimitats esperançades i enmig esclata l’orquestra amb tota la seva materialitat evocant el moment que dona títol a la partitura: Les càrregues, inspirada en els dos quadres de Casas que retrataven la repressió dels aldarulls que obrien el segle XX català. Una versió per a banda s’estrenarà a L’Auditori, el dia 24 de gener, amb la Banda Municipal de Barcelona dirigida per Salvador Brotons. Només he pogut escoltar l’obra llegint-ne la partitura, però puc preveure l’univers sonor de Cervelló -li dic mig en broma mig seriosament que forma part de l’espècie en extinció dels compositors que saben harmonia- i que som davant d’una masterpiece. Els que van sentir el Primer d’Octubre el tornaran a sentir per la via sensorial de l’art del so.
El mestre Cervelló és un dels nostres compositors més inspirats, amb més catàleg i projecció internacional. Des d’un coneixement profund de l’escriptura musical, ha construït una obra sòlida que no ha defugit mai el compromís cívic. Amb Anna Frank, un símbol va denunciar per la via emocional es estralls del nazisme i l’Holocaust del poble jueu. L’hi va estrenar la Young Israel Strings, que tenia Leonard Bernstein com a president honorari i Pau Casals com a patrocinador, i el pare d’aquella nena que va escriure el diari clandestí més conegut de la història l’hi va agrair amb una foto de la seva filla, li va posar unes paraules i una signatura i la guarda més a cor que en un àlbum.
El 15 de maig de 1973, Antoni Ros Marbà va dirigir l’ Anna Frank de Cervelló a Jerusalem, al podi de l’Orquestra de la Ràdio d’Israel, i tanta emoció va transmetre davant d’una audiència que tenia notícia pròpia o familiar dels pogroms, que el director va aixecar la partitura perquè fos ella qui rebés els aplaudiments. Ros Marbà acostuma a portar alguna obra de compositors catalans quan dirigeix a l’estranger, i el seu compromís de país el tenim també aquí al costat i es manifesta en les formes musicals. Ha enllestit una òpera sobre Walter Benjamin, amb llibret del desgraciadament traspassat Antonio Madigan, que té prevista l’estrena al Liceu el 2022, quan Ros Marbà complirà 85 anys, i el juny d’aquest any que comencem estrena al Palau les Set cançons a Maria Mercè per a veu i piano, cicle de liedersobre poemes de Maria-Mercè Marçal.
La lírica profunda troba en els pentagrames un tornaveu lliure com ella, en una trama harmònica que circumda la tonalitat sense ser atonal i que eleva la veu a l’elevació de les paraules que canta. En els lieder de Ros Marbà hi trobem la poderosa veu de la Marçal potenciada en greus de denúncia i aguts de reivindicació, perfectament reflectits en un poema que arrenca en 8 de març i dedica a l’anarcosindicalista Salvador Seguí, el Noi del Sucre, assassinat pels pistolers de la patronal. Recordo amb emoció quan, després de dinar a Casa Leopoldo, la Maria-Mercè em va explicar in situ -el carrer de la Cadena- el que després seria el poema, i amb emoció toco al piano la música que l’Antoni ha tingut la gentilesa de dedicar-me.
La pianista i compositora Sira Hernández ha posat música al drama d’Auschwitz. El dia commemoratiu del 75è aniversari de l’alliberament del camp s’havia d’estrenar la seva Don’t forget about that a Torí, lloc de naixement de Primo Levi, a qui dedica la peça. També ha denunciat -amb la bella força del contrast de l’art- els estralls de la violència de gènere a la fantasia per a piano Sewing machines, ideada per a una performance en la qual la màquina de cosir cus ferides mentre cus roba.
Impressionant la música de Sira Hernández, interpretada per ella mateixa i ara en un disc del segell internacional Naxos, amb el títol suggerent Initiation to the shadow, que convida a transitar de les ombres a la llum com hi devia transitar el Déu demiürg del Gènesi abans que Haydn fes esclatar el primer do major de La Creació, primera formulació del Big Bang, segons el filòsof, musicòleg i organista Hug Banyeres, que es va doctorar amb una tesi sobre la metafísica de la música. A les obres i les interpretacions de la mestra barcelonina n’hi ha prou, de metafísica. Sap què és tocar Bach, Chopin, Mompou -li esperem un Mompou complet- i amb aquest bagatge/viatge iniciàtic s’enlaira la seva música, que és l’energia espiritual que li va predicar sant Agustí. Xavier Montsalvatge, mestre de tots els que escrivim de música, em va demanar atenció a Sira Hernández.
A més a més de la temàtica cívica que uneix aquests tres compositors -Cervelló, Ros Marbà, Hernández- en un article periodístic, hi ha un denominador comú que és la qualitat d’una música per triplicat que s’aguanta sola, per ella mateixa, depassant els programes que la inspiren. Sempre, sempre, sempre, la música ens dirà moltes més coses que les paraules.
