Per Nadal, torrons!

M’agrada entrenar-me amb la ràdio posada. Però no acostumo a sintonitzar música, sinó RAC1 o Catalunya Ràdio, perquè m’agrada que m’expliquin coses. Sempre m’ha semblat una bona manera d’estar al dia i d’aprofitar el temps, sobretot aquells dies que no tinc l’estona que voldria per llegir el diari.

Diumenge passat, per no canviar el costum, vaig sortir a entrenar-me amb el programa del cap de setmana d’en Bundó de RAC1 i, afortunadament, no vaig topar amb cap tertúlia política, sinó que vaig enganxar la presentació del Torró Solidari, que, juntament amb Torrons Vicens, destina tots els beneficis al programa Rare Commons de l’Hospital de Sant Joan de Déu per a les malalties infantils minoritàries.

Van parlar tres testimonis de pares amb fills que pateixen malalties minoritàries, algunes més que d’altres, però totes igual de dures. Suposen una adaptació molt important per a les famílies i un trasbals enorme per a uns infants que mai podran tenir una vida com la de la resta de les criatures.

Suposo que el fet de tenir un fill de la mateixa edat dels testimonis que estava sentint va fer que pogués posar-me, fins a cert punt i guardant molt les distàncies, a la seva pell.

La primera reacció va ser un calfred enorme que vaig sentir a tota l’espinada només d’imaginar el dia que van rebre la notícia. Pair que el teu fill dependrà per sempre de tu i que no gaudirà del que entenem com una vida normal ha de ser duríssim.

La segona reacció va ser pensar que, quan el meu fill es despertés de la migdiada que estava fent en aquell moment, jugaria amb ell cada minut d’aquella tarda fins que se’n tornés a anar a dormir. La salut és el bé més bàsic del qual podem gaudir i no hi donem importància fins que ens falta.

Tenim la sort de poder-nos preocupar per coses que realment tenen poca importància. Aquell diumenge estava entrenant-me per acabar d’afinar coses per marxar al Nepal a la cursa de sis etapes que comença dilluns. Soc a final de temporada, he passat per una crisi física que he remuntat gràcies a l’equip que m’envolta -metge, nutricionista, entrenador, físio i la meva parella-, i considero que hi arribo bé. Però aquesta ha sigut una de les meves preocupacions les últimes setmanes.

No soc d’amoïnar-me per allò que no està al meu abast. És a dir, no deixaré de córrer perquè una persona amb una malaltia no pugui fer-ho. Sona frívol, però és així. Però sí que podem posar granets de sorra.

No m’agraden els torrons i no en compro mai. Però, després de l’entrenament de diumenge, a la nostra taula, per Nadal, no hi faltarà el torró solidari de RAC1.