Naixement i mort d’un paisatge

Acomençaments del segle XXI hi ha moltes pintures i fotografies que capten els paisatges industrials com si fossin ruïnes de l’antiguitat. El món de la Revolució Industrial sembla quedar definitivament enrere. Lluny queda aquella mirada apologètica que van fer els futuristes i els constructivistes després de la Revolució Soviètica. Després del 1917 les fàbriques eren contemplades com els nous temples d’una nova humanitat. També queden lluny les interpretacions metafísiques de les xemeneies que van fer De Chirico i altres surrealistes. Avui dia les fàbriques tradicionals són temples en ruïnes.

Quan van néixer van ser vistes amb fascinació i horror per l’art europeu. Qui ho expressa de manera insuperable és Baudelaire a Les flors del mal, on la industrialització és vista com el procés modern per excel·lència i, paral·lelament, com una font de calamitats. El primer terç del segle XIX els romàntics es van enfrontar amb desassossec a les noves tecnologies industrials. En general ho van viure com una pèrdua de l’home respecte a la natura i com una destrucció d’aquesta natura.

L’esplèndida generació de paisatgistes romàntics alemanys van veure amb malenconia la nova situació que es plantejava, sobretot, al nord d’Europa. Lentament les fàbriques van entrar a la pintura com una agressió inevitable. Un dels millors paisatgistes d’aquesta època ho va constatar en un escenari de violents contrastos: El taller de laminació d’Eberswalde, cap al 1834. A l’obra de Carl Eduard Blechen el petit poble de pescadors apareix agredit pel negre titanisme de la xemeneia que fumeja contra el cel un fum negre i blasfem. El diagnòstic romàntic no podia ser més clar: la màquina expulsava l’home de la centralitat de la vida. Mary Shelley, uns anys abans, ja ho havia escrit amb cruesa al seu Doctor Frankenstein. Una condemna acompanyada d’una ambigua atracció.