Dotze d’octubre

Avui els aragonesos i els saragossans celebren la festa de la Mare de Déu del Pilar. Els espanyols celebren la Fiesta Nacional de España, és a dir, l’equivalent de la nostra Diada per antonomàsia. I ho dic perquè diada vol dir simplement dia gran. Així, Sant Jordi, el patró de Catalunya, també és una diada. Doncs bé, el dotze d’octubre Espanya celebra la seva diada. I això no té res a veure amb la Mare de Déu del Pilar, ni amb la jota. Més aviat té a veure amb la Mare de Déu de Guadalupe, que és la patrona de la Hispanidad. Abans, de la festa espanyola d’avui se’n deia Fiesta de la Hispanidad, i encara abans, quan es parlava d’aquestes coses sense por del ridícul, se n’havia dit Fiesta de la Raza. Però quan Espanya va instaurar el règim de 1978, va fer una netejada de conceptes dubtosos i la raça va ser engolida pel desguàs de la història. I la Hispanidad també va anar aigüera avall i es va instituir la Fiesta Nacional de España. Quedava més homologable, perquè tots els països tenen la seva festa nacional.

Tot això ve, com ja saben –sobretot els que per raó d’edat vam haver de suportar les soporíferes classes de Formación del Espíritu Nacional–, del gloriós descobriment d’Amèrica per l’expedició comandada pel senyor Cristòfol Colom, en genovès Cristoforo Colombo i en castellà Cristóbal Colón. Com també saben, aquest senyor no va descobrir Amèrica, sinó que es va pensar que aquelles terres insulars que trepitjava eren les Índies. O sigui que va creure que havia arribat al paradís de les espècies per l’altra banda. Va ser un florentí, Amerigo Vespucci, qui va tenir consciència que al mig d’aquell camí cap a les Índies hi havia tot un continent. En honor seu, el continent va ser batejat amb el seu nom. Espanya, però, que llavors encara no existia –i, entre nosaltres, hem de dir que no ha existit mai com a nació–, va treure un gran partit de l’expedició colombina i va colonitzar molts dels nous territoris descoberts, els insulars i sobretot els de terra ferma. Tots sabem les destrosses que s’hi van fer en nom de Castella i de la religió. Els genocidis ètnics i culturals. Castella, que no Espanya, que no existia, va imposar la seva llengua i ara presumeix que la parlen més de quatre-cents milions de persones a tot el món. El resultat de les conquestes, els genocidis i les imposicions va rebre el nom d'Hispanidad. I com que Colom va trepitjar aquelles noves terres un dotze d’octubre, doncs ja tenim festa. Esclar que els països nous que van anar sorgint de tot allò, tips de dominació, espoli i imperi espanyol, es van alçar contra la metròpoli i es van independitzar, feliços d’ells, però enmig d’aquell poti-poti de sangs i de races i cultures, els llepons d’aquests nous països es van empescar el concepte de madre patria. Mala mare. Doncs tot això és la Hispanidad. Nostàlgies, masoquisme i relats, que en diuen ara, distorsionats i falsos. Però així s’escriu la història, com ja saben. Els historiadors d’una època, empesos per les seves ideologies, escriuen el seu relat. Els historiadors que venen després, també empesos per les seves ideologies i per marcar diferències gremials, es dediquen a desmuntar el relat anterior. Sempre en nom de la veritat. Que, al final, pot establir-se com a tal quan ja no interessa a ningú. És a dir, quan ja ningú pot treure’n cap partit.

Bé, deixem-ho estar. Avui una nació que no existeix celebra una festa carregada de misèria moral, de dominació, d’espoli, de genocidi. Per què deu ser que a la suposada i inexistent nació espanyola tot això la fa trempar? Per què deu ser?

Ara l’octubre ha començat a endolcir els camps i els boscos. La llum s’esbiaixa, es fa menys punyent. Malgrat el canvi climàtic, encara la tardor comença a insinuar-se. Els arbres van tenyint-se d’aram i de daurat. Hi ha pocs bolets, diuen. Jo no soc boletaire, només en conec tres o quatre i encara, els rovellons, els rossinyols, els surenys, les trompetes de la mort. Si me’ls trobo pel bosc, sempre tinc dubtes. Em fan por. M’agrada la seva olor, m’agrada veure’ls treure el caparró entre la fullaraca seca, entre la molsa. Els surenys o ciurenys, que ara tothom en diu ceps, m’apassionen. Saltats amb all i julivert. (A Roma en vaig menjar uns a la brasa, ai ferri, inoblidables. I a Milà, un memorable risotto de porcini, que així en diuen els italians.)

Dotze d’octubre! Visca Espanya! Que visqui, però que ens deixi tranquils d’una vegada per sempre.