“Als que ens ha tocat viure aquesta època, ens ha tocat resistir”

Aquest dijous la Universitat de Girona investeix doctor honoris causa Narcís Comadira, un dels artistes més respectats i estimats del país. La seva obra és àmplia i diversa, però molt reconeixible: s’aguanta en les parets mestres de la cultura catalana dels últims cent anys, i des d’allà s’aixeca.

¿Canvia, amb l’experiència, la manera de crear?

Últimament diuen que els meus poemes són més freds. Potser sí. Són més estrictes formalment.

La fredor conserva. ¿La cultura és una forma de resistència?

A mi m’agraden la tardor i l’hivern. La intel·ligència. La comprensió de les coses. Soc una mica nòrdic. Un amic meu sempre em deia: tu ets un cony de luterà. Als que ens ha tocat viure aquesta època, ens ha tocat resistir. No sé si els primers noucentistes eren resistents. Tenien la il·lusió. En parlaré una mica al discurs per la investidura. Parlaré de dos sonets de Carner, escrits amb quaranta anys de diferència. Joc de tennis, que és la il·lusió d’un país civilitzat, i Cor fidel, que és la destrucció, quan diu: “Veig l’últim monument en l’enderroc”.

“A un esquinçall, / en altre temps bandera”. Ets pessimista?

Va a estones. Em diuen trist, pessimista...

No m’ho sembles pas. Potser greu, però ja convé, vist el panorama. Parles sovint de la llengua. “Llengua meva malalta, pàtria meva”, dius. L’idioma és central, per a la nostra cultura.

Des de Verdaguer. Però la preocupació per la llengua és un tema actual i universal. Els francesos també estan molt preocupats. Ells que tenien el prurit d’una llengua exacta, veuen que les paraules també se’ls desfan. Filòsofs com Finkielkraut, Zemmour, diuen: soc conservador perquè, si no, ens quedarem sense res. Per què no has de conservar? Per anar a pitjor? Mira les emoticones. Sembla l’antic Egipte. Escriure amb jeroglífics. Les odio. A més, són tan lletges! T’han de felicitar, i et posen el dibuix d’una copa de vi o una flor. No, no. Jo estic per escriure. Amb la reforma ortogràfica em vaig discutir amb la Teresa Cabré. Si voleu fer una reforma radical com els italians, feu-la. En Foix ja ho demanava. Però en Foix també va dir: “Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?” Si tot ens anés a favor, diria: som-hi! Fem una reforma profunda! Però, en els moments que vivim? No crec que sigui el moment, tal com està la llengua, que a més s’està perdent. L’altre dia la Carme Junyent deia que tants anys d’immersió no han servit per a res. Ja ho veus.

Tornant a Carner, ¿l’arrel cristiana de la nostra cultura ens la torna moral i, per tant, literària?

Carner és el referent com a poeta, com a llengua i com a comprensió de la vida. Quan diu: “No hi ha corona com un dol callat” és una lliçó de comportament. Quina meravella. Carner està ple de pietat. Ensenya a viure.

Ningú s’hi acosta?

Jo crec que no. Hi ha el cas de Pla, que és un mestre de la prosa. Pla ha escrit tant, que la meitat, si la passes pel sedàs, potser passa per ull. Però quan l’encerta et quedes veient visions.

I Rodoreda?

No hi he entrat tant. A mi m’agrada Foix, el Foix més tendre. Onze nadales i un cap d’any és un llibre preciós. I als Sonets hi ha coses meravelloses, i als poemes surrealistes, n’hi ha que no els entenc, però hi ha imatges fabuloses. El que va escriure quan mor Ferrater és dels poemes més bonics que s’han escrit en aquest país. Els altres ja no m’interessen tant.

Ens deixem Verdaguer. Tu has ajudat molt a recuperar-lo.

“Per què Verdaguer?”, vaig escriure una vegada, plagiant Bloom, que diu: “Per què Shakespeare?” La resposta és: qui més hi ha? Verdaguer va a buscar a l’ànima de la llengua. Hi ha una cançoneta de Nadal que diu: “Ses blanques manetes / petites com són, / sent tan petitetes / formaren lo món”. Dius: és que això és català! El toques. I després, Canigó és un poema esplèndid. L’Atlàntida ja m’hi perdo més, és com una elucubració, però el gran Verdaguer són els dos últims llibres, Al Cel i Flors del Calvari. En segons quines èpoques no es podia parlar bé de Verdaguer, un capellà...

Tu escrius una poesia clara, estricta, precisa. Quan pintes fas igual.

He fet una pintura corpòria. De jove vaig fer alguna escultura. M’agrada molt, l’escultura. M’agrada tot, de fet.

La cuina.

Els calamars farcits m’agraden molt. El teatre també. Estic treballant un nou text. El teatre és molt complicat. M’agrada perquè la teva veu es pot dissociar en veus diferents i et pots encarnar en una noia, fins i tot. Després vindrà una feminista i dirà que no hi he entès res, però m’agrada.

En una novel·la també es pot fer.

Però jo no tinc una imaginació discursiva llarga. Soc més concís. El teatre dona això. Soc molt passolinià, m’agrada el teatre de la paraula. Soc un poeta que escriu poemes per ser dits en un teatre. M’agraden les veus personals.

Música?

Tinc una formació, però no n’he fet. Només lletres.

Articulisme.

De fa molts anys. Primer en feia de cuina, amb dibuixos. Semblava que no interessaria, però es van convertir en el llibre Fórmules magistrals. Després vaig fer les Composicions de lloc, després vaig passar per El Periódico i avui soc a l’ Ara.

T’has anat fent més polític, més cívic?

Sí. Tots ens hi hem vist embolicats. L’1 d’Octubre encara el sento. Va ser molt important. Crec. Ara hi ha un desencantament, vull creure que es vol muntar alguna cosa que tingui sentit, no sé si creure-m’ho gaire... Com va dir en Pep Nadal, “abans érem gent i ara som un poble”. Ara la cosa va seriosament. Estem davant la llibertat de poder decidir. On anirà a parar, ja ho veurem.