La Diada
Dimecres passat va ser la Diada. La Diada Nacional de Catalunya. La festa del país, vaja. Hi ha actes institucionals i actes organitzats per l’anomenada societat civil. Als actes institucionals hi van quatre gats. Els altres, darrerament, acostumen a ser multitudinaris. Aquest any, la manifestació organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana també ha estat multitudinària. La Guàrdia Urbana parla de sis-cents mil manifestants. Ja sabem que aquests senyors sempre tiren avall. Però no importa. La manifestació estava organitzada amb un centre a la plaça d’Espanya (quan li canviarem el nom?) i el disseny previ volia formar un estel amb els carrers que conflueixen a la plaça. Al fons del braç més curt hi havia l’escenari per als discursos del final. Els altres braços estaven més o menys plens. El que formava la Gran Via estava molt atapeït, si les imatges aèries no ens enganyen. La coreografia d’aquest any imposava samarretes de color turquesa. Que sembla que volien significar l’esperança. Se’n veien relativament poques. El lema era: "Objectiu independència". Sobre els organitzadors i els manifestants pesava com una llosa la situació del país. Presos polítics i exiliats. La gent està enfadada. I els manifestants que vaig sentir que entrevistaven es queixaven de la falta d’unitat dels polítics. Però tots deien que hi tornarien l’any vinent o l’altre o tots els que calguessin. La gent no es cansa, sobretot quan veu que els seus representants estan dividits i que cadascú tira cap a les seves conveniències. Catalunya està bloquejada, el Parlament està bloquejat, el Govern està bloquejat. Un país, així no pot viure.
L’altre gran tema que estava en boca de tothom, càrrecs públics o de les associacions, era el de la sentència. Tothom espera la sentència com si esperés Godot. Però així com Godot no arriba mai, la sentència ja és aquí. O hi serà d’aquí pocs dies. Però això també és igual. Perquè ja sabem com serà. Terrible. Algú parla de la possibilitat d’una sentència absolutòria. És tan poc possible que, qui en parla, sembla venir d’un altre planeta. Com podem esperar una cosa així d’un sistema judicial com el d’Espanya? I, sobretot, després de veure com va anar el judici, la seva parcialitat. Suposo que el Tribunal Suprem deu estar acabant de brodar aquesta sentència perquè passarà a la història i marcarà jurisprudència. No solament pel que fa a Catalunya sinó també per a tot l’Estat. La llibertat d’expressió i de manifestació quedaran intervingudes per aquesta sentència i el concepte de rebel·lió serà un altre. Tot Espanya en sortirà perjudicada. Però al sistema judicial ja li està bé, perquè així, d’alguna manera, els jutges adquireixen poder sobre tota la societat, ajuden a crear un estat esporuguit, més fàcil de dominar. Però sobretot creuen que en sortirà perjudicada Catalunya. La seva estranya set de venjança així els ho demana. Tant de bo m’equivoqui.
Mentrestant, tothom espera la sentència. Quan arribi ja veurem què fem. Els nostres polítics esperen la sentència, els que presideixen les associacions civils, ANC i Òmnium, esperen la sentència. Jo crec que la reacció popular hauria d’estar ja perfectament planificada. Potser ja ho està. No ho sé.
Només Elisenda Paluzie va gosar parlar d’unilateralitat. Sembla una paraula empestada. I pensar que fa un parell d’anys tothom se n’omplia la boca. Jo crec que és l’única solució possible. Però els polítics sembla que no estan per la feina. Tenen por. I ho entenc, vista l’experiència. O sigui que, dels polítics, no en podem esperar gaire res. De la gent sí que en podem esperar alguna cosa. A la manifestació hi havia molts joves amb cara convençuda, és a dir, que no eren allà per fer gresca. Aquests són la nostra esperança. Sobretot els que es manifestaven a la plaça d’Urquinaona després de la manifestació de l'ANC. Esquerres independentistes: Arran, Endavant i la CUP. Joves i decidits. I radicals (van cremar una fotografia del rei i una de Macron, diuen). Són l’esperança, com deia.
Al final de la tarda, va haver-hi aldarulls davant del Parlament. Uns centenars de persones, sense filiació coneguda, convocats per les xarxes socials, volien encerclar l’edifici. Els Mossos ho van impedir. Es van llançar pedres i es van tombar tanques. Escorrialles d’un dia carregat d’incerteses.
El setembre va començar amb vents i pluges. Semblava que el temps voldria ajudar a boicotejar la gran manifestació. Però després d’un matí plujós, va sortir el sol. El vent, còmplice, feia onejar les nombroses estelades.
