Paraules proscrites

Hi ha paraules que han agafat una connotació pejorativa. Per exemple, formigó. S’ha convertit en sinònim de disbarat, de desordre urbanístic, d’arquitectura errònia. En canvi, quantes obres mestres de l’arquitectura no es deuen a aquesta matèria del tot desprestigiada. Només diré un nom: Le Corbusier. Sense el formigó no existiria un espai sagrat com la capella de Ronchamp, ni el convent de La Tourette, per exemple. Una altra cosa és l’ús que se’n fa. S’han perpetrat molts disbarats amb formigó. Però també amb totxo, que a algú li sembla sostenible, que diuen, més ecologista. Una altra paraula d’aquestes és plàstic. Ara, el plàstic és l’enemic número u del planeta. Contamina el fons del mar, mata les pobres tortugues, omple el sotabosc d’embolics indestructibles. Jo també li tenia mania, fins fa molt poc. Però ara ja no. I això des que m’han operat de cataractes i he adquirit una visió del cent per cent, d’àliga, vaja. I és que les lents que m’han posat en lloc del cristal·lí són de plàstic. Sense el plàstic, doncs, els milions de persones a tot el món que poden tornar a veure-hi bé no ho farien. Haurien d’arrossegar aquells culs de got que pesaven un quilo. De vidre, això sí. Material ecològic. O sigui que tot depèn de l’ús que se’n fa. Hi ha formigó ben usat i plàstic que fa meravelles. Hem d’anar en compte a demonitzar les paraules i a condemnar el que signifiquen.

Una altra d’aquestes paraules desprestigiades és poesia. Els joves que la criminalitzen, que la tracten d’embafadora, que la consideren un formigó i un plàstic de la modernitat trencadora i guai, com diuen, és que no saben què és l’autèntica poesia. Els fa por la paraula forma i la paraula retòrica. Ells volen un llenguatge directe, brut. Anar per feina. I és que no saben, perquè no els ho han ensenyat, que la forma també té un contingut i que la retòrica és d’una eficàcia irrenunciable. Com que ara no s’ensenya a llegir, vull dir a llegir bé, així anem. O sigui que res de formigó, res de plàstic, i, sobretot, res de poesia.

Jo crec que tot és bo si se’n fa un bon ús.

Anem, doncs, a la prosa pura i dura. La inhabilitació del president Torra. Un acte més de la ingerència de l’Estat en les qüestions catalanes. Un acte més de la voluntat de destruir la Catalunya catalana i de potenciar la Catalunya espanyola. Un acte més de l’ocupació i del colonialisme. Jo no sé què fan aquests senyors que fan veure que són parlamentaris, que es deixen fer el que vol l’Estat. ¿Que no s’adonen que són unes marionetes, que el Parlament català l’han deixat convertir en un Parlament d’opereta tronada? Com poden deixar inhabilitar un president que ells mateixos van votar? Com poden, correm-hi tots, treure-li l’escó? I ara, tots a votar. ¿Que no tenen cara per plantar? ¿Que han deixat escapar claveguera avall la paraula desobeir?

Tot ve de la nit del 27 d’octubre de 2017. Quan tot es va fer a mitges, quan la por es va imposar a la voluntat d’un poble. ¿Que vindran els tancs? Doncs que vinguin! Ja hauríem vist què hauria passat. Una invasió armada de Catalunya ja no hauria estat un afer intern, suposo, i Europa hauria reaccionat convenientment. O potser no. Però hauria estat un fet massa greu pel panxacontentisme europeu. Doncs no. No va anar així. Ja ho sabem. Uns van triar l’exili, els altres la presó. Mal exemple. En comptes de marxar tots, ja hi va haver diferències. I aquestes han continuat i s’han accentuat. ERC vol el poder, al preu que sigui. Per què? Quin poder? El ridícul poder d’aquesta delegació que és Catalunya, on s’ha de demanar permís per esternudar? I JxCat que es baralla amb les restes de Convergència per una marca, com si fossin fabricants de sabatilles esportives. Tan poca imaginació tenen per trobar un altre nom? I ara hem de tornar a fer eleccions i fer veure que aquí no ha passat res. I se'ns demana que anem a votar, que hem de superar el 50% de vots independentistes. Però si això ja ho vam fer l'1 d'Octubre! A vegades tinc la sensació d’un malson. D’anar donant voltes, i sempre ser allà mateix.

Sort que les estacions canvien. Després de l’estiu ha arribat la tardor, amb els seus solets tebis i les ganes d’arraulir-se. Temps de fer codonyat i paladejar una copa de calvados. Temps d’escoltar Beethoven per acabar de celebrar el seu any. Temps de llegir poesia, lentament, assaborint-la, extraient-ne tota la substància –la de Carner, per exemple, que el seu any també s’acaba, sospesant-ne la forma i deixant-se portar per la seva retòrica meravellosa.