Passeig de maig
Fa un dia plujós, avui que hem decidit anar a visitar el Cementiri Central de Viena. Però de moment no plou. El mes de maig s’està acabant i els tells immensos del cementiri estan a punt de fer esclatar la seva florida adormidora. Hi ha saüquers florits, això sí, i xeringuilles plenes d’aquelles papallones blanques de les seves flors. Perfums subtils, de carn de raïm el saüquer, de pell de llimona la xeringuilla. El cementiri és immens. Grans avingudes arbrades i, al mig, l’església dedicada a sant Carles Borromeu. És una construcció de planta central amb cúpula que recorda la que Otto Wagner va projectar per a l’hospital psiquiàtric, dedicada a sant Leopold, una obra mestra absoluta. La del cementiri va ser construïda per un deixeble d’Otto Wagner, Max Hegele, el 1908.
Encara no plou però plourà. Se sent a l’aire. Aprofitem per veure les tombes dels grans músics. La de Beethoven, que és un petit obelisc. La de Schubert, un relleu amb la musa Euterpe coronant-lo. A la de Brahms hi ha el seu bust. A la de Johann Strauss, Euterpe toca la cítara, voltada de 'putti'. Són petites, perdudes sota els grans arbres. Mozart no hi és. Però hi té un monument central. Beethoven a la seva esquerra, Schubert a la dreta. Mozart va ser enterrat precipitadament en una fossa comuna d’un altre cementiri. Cobert de calç de seguida per evitar que es veiés la seva ràpida descomposició causada pel verí. No el verí administrat per Salieri, com diu la llegenda, sinó per ell mateix. De fet, va morir per sobredosi del medicament a base de plom amb què combatia la sífilis. Calia tapar-ho tot amb calç. Hauria estat massa escandalós. Penso en aquesta història mentre em miro les xeringuilles, alades com la seva música. La meravella i l’horror, indestriables, formen part de les vides humanes. I sota la gràcia mozartiana hi ha el dolor profund que només l’esperança, petita com sempre, pot compensar tímidament.
Un vent menut fa oscil·lar les fulles dels til·lers sobre la tomba d’Arnold Schönberg. Un cub de cares lleument ondulades, unes còncaves, altres convexes, posat de cantell. La perfecció ideal impossible encarnada en la pedra. El seu autor va ser l’escultor Fritz Wotruba. Per a mi, és la tomba més bonica del cementiri. Perquè ni la de Beethoven, ni la de Schubert, ni la de Brahms, ni la de Johann Strauss, ni el monument a Mozart no tenen cap interès artístic. Només sentimental. Els seus autèntics monuments són la seva música, que ara em segueix i m’agombola els passos solitaris. Música imaginada i recordada, el cinquè concert de piano de Beethoven, l’anomenat 'nocturn' de Schubert, una sonata de 'cello' i piano de Brahms, l’'Adagio' del concert de clarinet de Mozart… i, per què no?, 'Al bell Danubi blau' de Strauss, que mai no he vist blau. Tot és imaginari. Som fantasmes. I ara encara més, en aquest escenari humit i verdíssim d’aquesta Viena tan lluny de casa.
A casa, mentrestant, han fet eleccions. Vaig votar per correu abans de marxar i he seguit els resultats des de lluny. Que diferents es veuen les coses de lluny estant! Penses, en fas l’anàlisi, fins i tot et disgustes, però tot és com tocat amb sordina. Viena se m’imposa i, tot i no saber-ne la llengua, em sembla més real que no pas Catalunya, trista i alhora panxacontenta en el seu neoautonomisme paradoxalment volgut per un partit que s’autoanomena independentista. Els seus militants diuen que tot plegat és una estratègia. És una manera de ser feliços amb la incongruència.
Ara comencen a caure gotes. Aviat se sent aquella olor de la terra molla. Fa estuba. Un tramvia ens tornarà al centre. Penso què prendré per dinar. Amb la pluja em ve de gust una sopa calenta, un d’aquells caldos de bou saborosos amb tires de 'frittaten' i una picada de porradell, o bé amb dues pilotilles de pa i fetge. I després, potser una 'schnitzel' finíssima, cruixidora, immensa, acompanyada d’una amanida de patates bullides. I beuré una cervesa, fresca i picant. El passeig m’ha fet venir set. Potser això serà massa, potser un plat de fetge, deliciosament cuinat amb ceba i vi blanc i un branquilló de marduix. I res més. El primer dia de ser a Viena vaig cometre l’error de menjar un tros d’'apfelstrudel' amb molta nata. En vaig tenir prou per a tots els dies. Els aparadors de pastisseria dels cafès són espectaculars: t’ho menjaries tot. Però és un disbarat. Sobretot per a mi, que no soc llaminer. A més, la pastisseria vienesa està carregada de sucre i no me’l puc permetre. Dolça Catalunya, pàtria de l’ai al cor, quan tornem, què ens espera?
