Natalia Arroyo: “M’agradaria que l’afició pogués dir: «Aquestes jugadores em representen»”

BarcelonaLa Natalia se’ns en va. En el fons, a l’ARA sempre vam saber que, algun dia, aquesta brillant analista que durant deu anys ens ha ensenyat a entendre millor el futbol, canviaria la cadira per la banqueta. I això va passar fa dues setmanes, quan la Reial Societat de Sant Sebastià va anunciar que incorporava la Natalia Arroyo Clavell (Esplugues de Llobregat, 1986) com a entrenadora del seu equip femení. Actualment era la seleccionadora de Catalunya, i aquesta última temporada ha fet les pràctiques al Prat, a la Segona B masculina. “Volia veure si el dia a dia d’un equip masculí s’allunya molt o poc de les vivències que he tingut fins ara. I n’he gaudit molt perquè, al final, el futbol és el futbol”. Per als que l’hem vist caminar per la redacció amb el caient de futbolista de paisà i la mirada seriosa de la gent discreta que s’estima més parlar al camp, fa molta il·lusió sentir-li dir que va cap a una vida més adulta. No cal que els digui que cada dilluns mirarem què ha fet la Reial Societat i que la rebrem sempre amb els braços oberts.

Fins avui, els dos únic entrenadors de futbol que havien passat per aquest plató eren Johan Cruyff i Pep Guardiola.

No comencem posant pressió, eh? Però admeto que sona molt bé.

¿Estàs en un núvol encara?

Si estar en un núvol vol dir estar engrescadíssima i amb l’emoció dels canvis de vida, sí, estic en un núvol.

Quan vas començar a veure a venir que entrenaries a primera divisió femenina?

Pel que fa a la proposta concreta de la Reial, hi va haver una primera trucada que al principi no sabia si m’estaven sondejant o si ja era una oferta en ferm o era jo que m’estava fent una pel·lícula. Però si parlem d’imaginar-m’ho, fa molts anys veia que entrenava la selecció, que jugadores que jo les havia entrenat de joves estaven fent el salt a la Primera Iberdrola, i no podia evitar de pensar que potser algun dia jo també podria ser-hi. O comentava partits per televisió i veia clubs que prenien decisions que jo no hauria pres i pensava: “¿Si jo fos allà quina jugadora portaria?” I a aquesta Natalia jo la silenciava d’una manera que no comprometés la periodista, però reconec que sempre m’ho havia imaginat i quan es va fer realitat vaig sentir vertigen.

És ben bé el més gran que t’ha passat a la teva vida professional.

La vida em va canviar molt el 2010 quan, amb dies de diferència, rebo la trucada del Toni Padilla per incorporar-me a l’ARA i rebo la trucada de la Federació Catalana per anar de seleccionadora. Sempre he sigut molt conscient que el moment que visc ha sigut un regal. Ara ja vaig a una vida més adulta, he de marxar de Barcelona i posar a prova tot això que m’havia imaginat. Em sento una privilegiada per viure del que m’agrada.

Quantes entrenadores hi ha a la lliga femenina de futbol?

Aquesta temporada van començar dues, la Irene Ferreras al València (que no va acabar) i la Maria Pry al Llevant. O sigui que, de 18 equips, ara mateix serem dues.

Això canviarà, esclar.

Sí, perquè cada cop hi ha més dones que es treuen la titulació. Fins ara, el desgast d’haver estat moltes temporades jugant per molt pocs diners t’acabava fent abandonar. Ara, en canvi, fins i tot hi ha una pressió social que facilita que es consolidi la dona futbolista o entrenadora. Segurament calen més Maries, Irenes i ara Natalies, referents a qui els vagi bé i generin l’efecte aspiracional. Fa poc entrevistava l’Anna Junyent, entrenadora del Seagul, i em va dir: “Jo soc molt fan de totes les entrenadores dones, vull que els vagi bé, perquè farà que a mi em vagi bé”.

Vas començar a jugar a futbol federat als 9 anys. Per què el futbol?

Vaig fer una temporada de natació, perquè és l’esport que estava fent la meva germana i per logística familiar m’hi van apuntar. Però no era per a mi. M’havia d’esperar no sé quanta estona fins que em tocava competir i jo anava xutant motxilles i tot el que trobava per terra. I a casa també, de petita havia fet porteries amb les cadires, he jugat al passadís...

¿Encara et vas sentir a dir que “El futbol és cosa d’homes”?

Doncs mira, potser ha sigut més com a periodista que m’he trobat el masclisme. Recordo periodistes veterans en les primeres tertúlies amb qui semblava que havia de demanar permís per opinar, allò de “Primer que parli la senyoreta i després ja vindrem nosaltres a rematar”.

El futbol el vas deixar de molt jove perquè et vas lesionar als 22 anys.

Sí. És que jo no era dolenta, però no tenia la traça que volia tenir. Tenia visió de joc, però patia i jugava com podia. Pensa que vaig jugar amb l’Espanyol, que acabava de guanyar la Lliga i era molt bon Espanyol, i jo arribava molt justa, era una bona jugadora de plantilla, però no era titular. I potser, no ho sé, en el fons em lesionava perquè no hi arribava, i als 22 anys vaig decidir que plegava. El futbol per passar l’estona no, per passar l’estona faig qualsevol altra cosa. En el fons, agraeixo molt a les lesions que m’haguessin fet veure que em faltava una mica. M’he reconciliat molt amb el meu passat.

I així vas acabar comunicació audiovisual i vas començar a l’ARA.

El dia que el Toni Padilla em va fer la primera entrevista de feina vaig trucar als pares i els vaig dir: “Crec que ha anat malament, perquè jo no he pogut dir res, aquest home en sap molt i jo no m’he venut gens bé”.

¿Has promès alguna cosa a la Reial Societat? ¿Títols, espectacle?

No, però espectacle és una paraula que m’agradaria que es vinculés a la meva feina, perquè, si no, no enganxarem la gent, i amb el fred i la pluja que hi haurà no vindran. Vull que siguem un equip que connecti amb la gent perquè ens esforcem, som valentes i si perdem intentem aixecar el marcador i si guanyem no especulem. Divertit i creatiu són dos conceptes que m’agraden del futbol. He promès que ho donaré tot per aconseguir-ho. M’agradaria que l’afició pogués dir: “Aquestes jugadores em representen”.

M’interessa el teu coneixement sobre una qüestió tan òbvia, aparentment, com la diferència entre el futbol que juguen homes i el que juguen dones.

La gran diferència per a les dones és que fins ara era un hobby i ara ja és una feina. Ni de bon tros està en comparació amb el masculí, però la professionalitat ens ha anat portant a una altra mentalitat que ja li notes a la jugadora jove. Ja té un “Jo vull ser com aquella”. I la jugadora es cuida més, ara. Ja notes que han fet el clic de l’ambició, de dir: “Jo vull dedicar-me a això i vull ser millor”. I això ens està donant jugadores amb més potència i sense debilitats tècniques. El futbol femení s’està decidint cada vegada més per la jugadora que és més ràpida, potent o capaç d’aguantar a alta intensitat més vegades. Ja no n’hi ha prou sent tècnicament bona si no tens uns mínims, perquè la competició ja comença a filtrar i et quedes fora.

Com motives les teves jugadores?

No soc de cridar. Però si la cosa no va, m’ho noten. Depèn del moment, hi ha vegades que deixes un silenci perquè elles parlin i a partir d’aquí, amb habilitat, les portes on les vols portar. Fa bastant d’efecte quan dius “M’heu decebut” o “No és el que havíem pactat”. Sempre des de la comprensió, perquè entenc les pors i els dubtes de la jugadora. I algun cop els he dit: “Noies, jo també tinc por”. I això m’ha ajudat a fer que elles diguin que ens en sortirem.

El Toni Nadal, entrenador del Rafa Nadal, em va dir que el seu nebot o el Federer encara guanyen els més joves, perquè els joves es concentren menys per haver crescut amb les màquines i els mòbils. Com ho veus?

Ho comento amb la gent del futbol femení aquests dies. Estan sent dies que es donen moltes baixes a jugadores i totes estan fent un comunicat a les xarxes socials on hi diuen la seva. I em preguntava: ¿sempre cal un comunicat per acomiadar-te? Cal acceptar que, mediàticament, som en un altre escenari que anys enrere. Ara hi ha una generació que té molt de talent, potser més que l’anterior, però no sempre té el rigor de les més grans. I el rigor en l’esport femení és clau, perquè o hi posem dedicació professional o no ens vindran a veure. Tu posa-hi rigor i després ja ens barallarem per la nòmina. Ostres, noia, abans de “M’has de pagar tant”, demostra-m’ho una segona temporada.

¿No estàs per l’equiparació salarial?

Crec que té un punt de demagògia, aquest discurs. En primer lloc, no tots els futbolistes homes cobren com Messi. La situació dels jugadors de Segona B és molt precària. Sí que crec que s’han d’establir uns mínims que ens permetin consolidar i exigir professionalitat. ¿Aquests mínims els generem nosaltres? No sempre. ¿Hi ha d’haver una part de discriminació positiva, d’ajuda, suport o empenta? Crec que sí, perquè és que venim de tenir prohibit jugar a futbol, i si en l’elit masculina es generen molts ingressos, una miqueta d’aquest molt hauria d’anar a les estructures femenines. Però hem de tocar de peus a terra. Costa molt guanyar diners en qualsevol professió i l’esport no és una excepció. Afortunadament, som en un moment que els mínims per al futbol femení són prou dignes perquè puguem exigir a la jugadora que prioritzi el futbol.

Digue’m tres entrenadors que tinguis al teu podi.

Evidentment, Pep Guardiola, perquè hem crescut aquí a l’ARA analitzant uns anys increïbles. Pep Guardiola és la petjada que deixa. Que tota una ciutat tingui ganes de veure els seus equips perquè emociona com juguen i es digui que els representen, per a mi és el més gran. I té una inquietud tàctica que m’agrada, perquè anticipa l’antídot abans que l’hi trobin. I es tortura, i no soc ni de bon tros Guardiola, però aquest punt de tortura, de “Ho hem de fer millor”, el tinc.

Quins altres dos?

Klopp també és molt d’aquesta identitat, d’entrenador amb carisma. I la Pia Sundhage, una sueca que entrena la selecció del Brasil i que va fer campiones del món els Estats Units.

Com portes l’euskera?

De moment, egunon... M’agradarà molt aprendre’l tant com pugui i el faré servir com a avantatge tàctic, excepte contra l’Athletic, esclar. Igual que parlem català als campionats d’Espanya amb la selecció, doncs ara amb l’euskera. L’equip és molt basc, i li dona molt valor a la identitat. Si puc guanyar-me les jugadores i l’afició, miraré d’aprendre’l.

Com seran les teves rodes de premsa?

M’agradaria respondre amb la màxima veritat possible, no voldria ser Mourinho quan diu “La meva dona no em reconeix quan surto a la pantalla”, perquè és un personatge construït. Tampoc descarto utilitzar alguna vegada la roda de premsa com a estratègia, però m’agradaria donar respostes.