Una natura 'motlle'

Una natura 'motlle'
i Antoni Llena
13/12/2011
3 min

Perejaume, a l'exposició de la Pedrera, ens ofereix una natura que balla com els gegants i els nans, que es pentina com les bruixes quan plou, que -sorda i muda- es grafiteja, narcisistament, sobre una pissarra gegant. Una natura que es mostra teatralitzada com una rondalla, formalitzada com un exvot, absent com la cartel·la anunciadora d'un préstec de museu. Una natura que, com les nines retallables, permet de ser vestida i enjoiada sens fi. Mancada de fondària, sense abisme que la sostingui. Poetitzada, només. Una natura teixida d'analogies que, sense conflicte, es resolen en enginys. Tinc la sensació que l'artista ha trobat en l'explotació poètica de la natura el modus vivendi per anar tirant. Perejaume és un artista amb talent, i també un home públic. És per això que em permeto la gosadia, assumint el risc d'equivocar-me, d'amonestar-lo a plena llum.

De Perejaume, se n'ha dit que és un artista del segle XIX. Crec que és una apreciació incorrecta. Només cal girar els ulls cap a Baudelaire i llegir-ne les constants impertinències contra la natura, o cercar les diatribes que Gottfried va escriure al seu amic Oelze, per carta: "Ni fonent-se, la neu, no ofereix gaires arguments lingüístics ni emotius; la seva indubtable monotonia es pot liquidar mentalment des de casa. És buida, deserta: tan sols els burgesets hi veuen quelcom. Pobres rucs... Fuig de la natura, que arruïna el pensament i fa malbé l'estil". Baudelaire detestava la natura naturalista tan susceptible de ser pervertida en retòrica poetitzada. Per contra, la natura que batega al fons de la seva poesia -"un fons mut d'aranyes infames / para llurs teranyines al fons dels nostres cervells"- és sagrada i secreta. Podríem dir que és la mateixa que retrobem en l'obra de Tàpies: un ens antropòfag, aquesta natura, que se'ns menja i ens vomita, que reclama, imperativament, d'ésser devorat i defecat per cada un de nosaltres. Indiferent a les moixaines dels delicats "dits de l'aurora". Podem pensar, aleshores, que la idea de natura que proposa Perejaume és més moderna, que es tracta d'un imperatiu del segle XX fruit d'una sensibilitat ecològica compromesa amb la societat d'avui. Crec que tampoc no és certa, aquesta apreciació. L'ecologisme és una sensibilització d'urgència científica, un combat per la subsistència que reclama rigor, no un què que es resolgui amb flors i violes. Em sembla copsar un cert paral·lelisme entre l'obra de Miquel Barceló i la d'en Perejaume. Penso que un cert populisme estètic -barreja d'emotivitat i buidor conceptual- els agermana. L'un ofereix com a pintura efectes pictòrics, l'altre maneres poètiques com a poesia. L'antropologisme de Barceló i l'ecologisme de Perejaume són prims com un paper de fumar.

Trobo també una certa fal·làcia en els títols que dóna Perejaume a les seves exposicions. La que va fer al Macba es deia Deixar de fer una exposició. Doncs per què cal fer-la, podem demanar-li? Tinc amics que han dut a la pràctica aquest reclam crític, i que estoicament han assumit, com a conseqüència, la recompensa de l'anonimat. El títol de la Pedrera és: Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova! Si és cert que avui la pol·lució artística ens ofega, a què treu cap ampliar-la amb dues-centes obres més? ¿Per ventura només és sobrera l'obra d'altri, no pas la d'un mateix? Potser no tinc gaire sentit de l'humor, però penso que els reclams ètics són compromisos, no pas bones paraules. I menys, encara, hams de pescar públic badoc.

A la nostra societat li cal, en el terreny artístic, una mica de confrontació. Si no comencem a desfer consensos, a deixar de tirar-nos encens, a ésser crítics, a exigir-nos solvència mútua, si no permetem que -pel bé de tots- corri una mica d'aire, malament rai: estem perduts. Tinc nostàlgia dels combats públics entre artistes quan en altres èpoques, a través de la polèmica, s'esperonaven a fi de no abaixar el llistó del seu art.

stats