"¡Viva la Guardia Civil!"
No sé quina mena de dol viu la Conferència Episcopal Espanyola després d’haver resat per evitar un govern comunista radical feminazi terrorista. O a quin tipus de negociació arriben amb déu nostre senyor per superar aquest tràngol democràtic que té com a prioritat la crema d’esglésies i l’expropiació de tots els seus béns. L’avantatge, per a ells, és que poden continuar resant, cosa que no podem dir la resta de pecadores mortals.
Tampoc sé exactament quin problema té Adolfo Suárez o si per contra té la capacitat extraordinària de veure-hi d’esquena, com el superheroi Darevil, que és un advocat cec i no mira amb els ulls per saber què passa al seu voltant. A més, Darevil també és advocat, com Adolfo Suárez. Que no dic que sigui la mateixa persona, però que té superpoders és evident, perquè després d'assegurar en la seva primera entrevista de campanya que a Nova York mataven criatures després de néixer, va desaparèixer. El cas és que només es vesteix de superheroi quan parla algú de Bildu, que suposo que és quan s’ha de salvar la humanitat. Quan parlen els de Vox qui està salvat és ell. L’actitud de Suárez no és només impròpia d'algú que es dedica a la política, però que sigui fill de qui és i del partit que representa explica en bona part què hi fa assegut a la mesa del Congrés. I consti que a mi la mesa del Congrés tampoc em flipa. Però és tan vergonyós veure’l d’esquena com sentir els que diuen que qui ha votat NO a Sánchez ha fet el mateix que l’extrema dreta. Hi ha persones a qui la democràcia els fa molta nosa. Hi ha persones que fan molta nosa a la democràcia. Així és normal que els límits del famós marc constitucional se’ls passin pel folre els qui criden “golpistas” i que els qui pretenen trencar el marc constitucional ho facin en una taula de negociació que es farà dins els marcs legals de la Constitució. Amb tants marcs, gairebé seria més adient que muntessin una exposició.
No en tinc ni idea de què deu estar preparant el Tsumani Democràtic perquè la democràcia no s’aconsegueix amb una investidura, per estrany que soni, ni sé quan tornen a jugar el Barça i el Madrid de futbol masculí. També desconec quin serà el dia que els investigadors sagaços del CNI espanyol ens diran qui hi ha al darrere d’aquesta organització terrorista. ¿O els terroristes eren només els CDR? Em perdo en la quantitat de delictes que no es cometen i que s’inventen i reconec que no és tan complicat perquè sempre van a parar al mateix lloc. En qualsevol cas, diuen que Grande-Marlaska continuarà sent ministre, així que és possible que en poc temps sapiguem més coses perquè ens les explicarà ell mateix si vol complir amb la promesa de descobrir com s’organitza la ciutadania davant les injustícies. I com es deixa d’organitzar, també. Però això potser ens ho explicarà algú altre. O millor que ens ho preguntem nosaltres mateixes. Però sempre podem fer un Adolfo Suárez i mirar cap a una altra banda.
No posaria la mà al foc, ni el dit, ni una ungla, però es veu que ara sí que és el temps de la política. Amb els presos polítics a les presons, amb les decisions de la Junta Electoral i pendents encara de les últimes decisions del Tribunal Suprem. En un Parlament on es poden sentir crits de "¡Viva la Guardia Civil!", a Espanya s’ha format un govern que li diuen progressista. El problema, com sempre, és què entén cadascú per progrés. I veurem fins on arribarà la paciència que tindrem per esperar els gestos necessaris i urgents. Aquí no es preveuen canvis. La paciència se l’haurà d’administrar cadascú com fins ara. L’esperança també. I qui pugui, que resi. Encara que s’ha demostrat que no és infal·lible.
