“Els naufragis del Mediterrani són la gran èpica del nostre temps”

BarcelonaLa prosa d’Erri De Luca s’ha descrit infinitat de vegades com a poètica, encara que l’autor no hi estigui d’acord. “En comptes de ser poètica, la meva prosa és concentrada i densa -va dir ahir abans de llançar una de les seves eficaces metàfores-. És com un pou d’aigua marina del qual s’ha evaporat el líquid i només en queda la sal. L’escriptura és el residu de la vida que hi ha passat”. A simple vista, l’aparença d’Erri De Luca (Nàpols, 1950) és fràgil, però es tracta només d’un miratge, igual que el lirisme de la seva literatura.

L’escriptor està a punt d’emprendre un viatge al Nepal i conquerir un cim de 7.000 metres. Publica, com a mínim, dos nous llibres cada any, i continua traduint -a un ritme no tan alt com voldria- els seus llibres preferits de l’Antic Testament. De Luca, a més, no ha deixat mai de banda el compromís polític -va militar a Lotta Continua entre 1968 i 1976- ni el social. L’any 2014 va ser processat per instigar el sabotatge de la línia d’alta velocitat Torí-Lió després d’unes declaracions públiques en què demanava que s’havia de preservar l’ecosistema de la vall de Susa per on havia de passar el tren. L’escriptor no es va fer enrere, i a més va publicar La paraula contrària (Sembra / Seix Barral), en què afirmava: “Si la meva opinió és un delicte, no penso deixar-lo de cometre”. La història va tenir un desenllaç feliç per a l’autor, que va ser absolt a finals del 2015. Fa una setmana rebia el premi Llibre Europeu en la categoria d’assaig -que atorga el Parlament de la Unió Europea- per l’encara inèdit en català i castellà Il più e il meno (2015).

“No em considero un intel·lectual -deia ahir De Luca amb un nou volum sota el braç, la reunió dels quatre llibres de poemes que ha publicat entre el 2002 i el 2014, Sólo ida (Seix Barral)-. Sóc un ciutadà que pren determinats compromisos imposats per les contradiccions de la societat i per les seves pressions. M’implico sempre que el poder redueix els ciutadans a súbdits, però no m’ocupo de qualsevol causa, i en aquest punt resideix la meva imperfecció”. L’escriptor italià es va definir com un “europeista extremista”. “Penso que hem de tirar cap a la federació d’estats europeus, entre els quals hi hagi una unitat més gran que l’actual -va afirmar hores abans de ser entrevistat per Francesc Serés en el cicle Converses a la Pedrera-. Països com Alemanya, França, Itàlia i Espanya haurien de liderar la iniciativa”. Per a De Luca, “l’Europa actual és un tren que s’ha aturat massa temps en una sola estació”.

Una tragèdia sense fi

Un dels temes que més preocupa a l’autor de Tu, meu (1999) i Els peixos no tanquen els ulls (2011) és la mort massiva de migrants en aigües mediterrànies, que des de l’any 2013 no ha parat de créixer. “El Mediterrani és l’únic mar del món que s’ha anomenat mar nostre -va dir-. Ara ja no ho és, també és el mar dels altres, de tots els que hi han vingut a morir. Des de fa anys estem assistint a un llarg i continuat naufragi. El mar s’està nodrint de les vides dels migrants de la mateixa manera que s’alimenta dels peixos i del plàncton que hi viu. Els naufragis del Mediterrani són la gran èpica del nostre temps”.

De Luca considera que l’arribada marítima de migrants es dóna en les pitjors condicions de la història: “Els esclaus de l’Àfrica que s’emportaven a Amèrica viatjaven encadenats als vaixells, però havien d’arribar en bones condicions per ser venuts, perquè els compraven al port de destí -va dir-. Els homes, dones i nens que actualment marxen dels seus països han pagat prèviament el viatge. Són una mercaderia prescindible, que es pot perdre”. Va afegir que la seva obra literària neix de la veu dels més dèbils: “Últimament he anat molt a Lampedusa, que s’ha convertit en l’ambaixada d’Europa enmig del mar. El que escric prové de tot el que escolto en llocs com aquest. Transformo les històries que m’expliquen en cants, com havia fet Homer a la Ilíada ”.

Tot i la vergonya que sent, l’escriptor no rebutja la seva condició de mediterrani. “Tot el que constitueix la paraula civilització -els números, la poesia, l’astronomia, el teatre i el bon menjar- m’ha arribat a través del Mediterrani. Fins i tot el monoteisme, que era menys democràtic que el politeisme anterior, va néixer aquí”, va explicar.

Portar la paraula de la divinitat

En un dels poemes de Rarezas de la providencia (2014), l’últim dels llibres inclosos a Sólo ida, Erri De Luca diu que els poetes “són variants menors dels profetes”. Dos anys després d’escriure aquest vers, l’autor matisa les seves paraules: “El profeta porta la paraula de la divinitat; el poeta, no. El profeta és un repetidor d’aquesta paraula divina, no té cap marge de variació. El poeta, en canvi, pot divagar”.

Els més de 50 llibres que ha publicat fins ara -que es poden trobar en una trentena de llengües- són “variacions” de temes universals com l’amor, la fraternitat, la infantesa i la justícia. “Vinc d’una ciutat portuària de la qual van marxar milions de persones durant el segle XX -va recordar ahir-. Se n’anaven amb un bitllet comprat, un llit on dormir, una mica de menjar i un port d’arribada. El primer cop que vaig viatjar a Nova York vaig visitar Ellis Island, on controlaven l’accés d’immigrants. Hi havia unes paraules d’un paisà meu que em van impressionar. Deia: «Quan vaig sortir de Nàpols em van dir que a Nova York els carrers estaven pavimentats d’or. No era així. No estaven ni pavimentats. I a sobre me n’hauria d’ocupar jo»”. Igual que aquell napolità, els nouvinguts “porten l’or de l’esforç i la feina, i nosaltres ens aprofitem d’ells”.

Dues novetats d'Erri de Luca

'Història d’Irene'

Publicat en italià el 2013, Història d’Irene aplega tres narracions. A la primera -i la més llarga- explica l’aparició d’una dona embarassada i amfíbia -viu la meitat del dia a mar i l’altra meitat a la terra-, i té una relació peculiar i mística amb l’escriptor que explica la història

'Sólo ida'

L’autor napolità va debutar als 39 anys amb la novel·la Non ora, non qui. Era l’any 1989. El seu primer llibre de poemes, Opera sull’acqua no va arribar fins al 2002. L’últim ha estat Bizzarrie della providenza (2014). Sólo ida inclou aquests dos llibres i dos més.