Misc17/07/2018

El nen que volia ser com les Barbies

'Raphaëlle' és una barreja de teatre documental i reportatge periodístic protagonitzada per una dona transsexual

Santi Fondevila
i Santi Fondevila

RAPHAËLLE

CCCB 14 DE JULIOL

Una l i una e és la distància que hi ha entre Raphaël Pérez i Raphaëlle Pérez. Una distància, però, molt llarga de recórrer i plena d’inseguretats i de rebuig. Raphaëlle, una funció de teatre documental, tanca la trilogia sobre la identitat que ha dut a terme els últims anys la companyia La Conquesta del Pol Sud. Un recorregut que es va iniciar amb la terrible aventura vital de Nàdia, la noia afganesa obligada a fer veure que era un home per mantenir la seva família, i que va continuar amb Clàudia, l’esgarrifós testimoni d’una noia que descobria que va ser arrabassada dels seus pares i adoptada per uns militars durant la dictadura argentina.

Cargando
No hay anuncios

Barreja de teatre documental i reportatge periodístic, la trilogia no seria el mateix sense el testimoni en directe de les protagonistes, cap d’elles actriu. Raphaëlle tampoc ho és, però ho fa prou bé. És empàtica. De fet, volia ser dissenyadora de moda, encara que ara treballi en un call center de Barcelona. Eugenio Szwarcer i Carles Fernández Giua acompanyen Raphaëlle a l’escenari, en un format que s’ha repetit en els tres espectacles i que combina els vídeos -que contextualitzen la història, amb la virtut d’establir una dramatúrgia visual pròpia- amb la narració en directe i en primera persona de fragments de la seva biografia.

La història de Raphaëlle és més comuna que la de Nàdia i Clàudia. No fa gaire vam sentir testimonis semblants a Trans, de Didier Ruiz, al Teatre Lliure (i aquests dies al Festival d’Avinyó). Com a poc, és mes pròxima perquè ella és francesa d’ascendència espanyola i va créixer a la verda Normandia. I la qüestió es la mateixa: sentir-se diferent i que la societat no ho entengui. Sentir que el cos i l’emoció no es corresponen. I afrontar-ho. Raphaëlle ho ha fet amb una fantàstica ingenuïtat fruit d’una maduració encara incompleta que l’emmiralla amb les nines Barbie i que, al final, dibuixa els estereotips de la dona completa que encara no és.