Del Nepal a la parròquia de Santa Anna: la fotògrafa que busca la humanitat dins el drama

BarcelonaLa fotògrafa Maria Contreras Coll (Barcelona, 1991) havia de destinar el 2020 a viatjar a l’Índia, Itàlia i els Estats Units. Amb la beca d’exploradora de National Geographic tenia fons per continuar el seu treball fotoperiodístic sobre com "les dones estan transformant diferents estructures, contextos i religions", explica. El seu reportatge més conegut, que va tenir premi i ressò internacional, va ser el que la va portar a viure 10 mesos al Nepal el 2017, on va documentar com encara hi ha dones que són aïllades en cabanes fora de casa quan tenen la regla perquè es consideren tòxiques, una pràctica que s’està intentant erradicar. La pandèmia la va confinar a Barcelona, on va veure a les notícies les "cues immenses" que es feien a la parròquia de Santa Anna: "És quan penso en el que jo puc aportar com a fotògrafa i com puc ser d’utilitat", diu.

L’hospital de campanya que abans de la pandèmia donava menjar i aixopluc a algunes de les 3.000 persones sense llar que viuen a Barcelona va haver de tancar i va passar a fer menjar per emportar per a unes 200 persones cada dia. “Em va sorprendre la diversitat de gent que feia cues, persones que ja havien sigut vulnerables i d'altres que no, que per primer cop s’havia quedat sense recursos”. Les cues de la gana. Va ser llavors quan va demanar una altra beca a la National Geographic Society per a projectes locals vinculats amb el covid. “Des de l’inici volia que fos un projecte hiperlocal, centrat en la comunitat i que servís a la comunitat, per això vaig pensar en fer una exposició allà mateix”, diu. Santa Anna és la mostra que es pot visitar al claustre de la parròquia del carrer Santa Anna, 29, de Barcelona, i que ha posat un lloc tan petit al mapa del National Geographic, amb 150 projectes més de professionals de tot tipus (fotògrafs, periodistes, narradors, cineastes, etc.)

“Això m’ha canviat. Ha sigut una invitació a centrar-me en temes molt més locals. Viatjaré menys, i és que no cal fer-ho tant”, afirma. Fins ara Contreras Coll havia treballat sobre reportatges d’impacte internacional. Formada en belles arts i fotoperiodisme, va començar la seva carrera el 2015 seguint el camí invers que fan els refugiats. Primer va conèixer i retratar aquí dones que havien migrat per saber què passava al país d’acollida. Això la va dur a Melilla, on havia d’estar una setmana i hi va acabar vivint 4 mesos. Va seguir casos com el de la marroquina Ouafa i el sirià Mohammed: es van enamorar a Casablanca quan ell intentava arribar a Europa i ella va decidir seguir-lo. "Cada història s’ha enllaçat amb la següent i m’ha portat a llocs que no m’havia plantejat. Segueixo la intuïció, les històries que em toquen i que penso que no estan visibilitzades a la premsa”. Així va anar a parar a Mória, Calais, Alemanya i París.

Treballar amb llibertat

Tots aquests primers reportatges els va fer sense vinculació amb cap mitjà. “Porto la força de l’inici en mi i crec en el que faig –diu–. És romàntic, ho sé, però has de confiar-hi de totes totes encara que no tinguis la confirmació exterior”. Així ha acabat publicant al National Geographic, al Washington Post o al New York Times. Contreras Coll defensa la puresa que dona anar per lliure. Tot i que ha treballat per encàrrec, seguint les temporeres de la fruita a Huelva per al New York Times o explorant els efectes del covid a la costa espanyola per a l’holandès Volkskrant, és militant dels temes de cocció lenta. "Tots els meus projectes tenen en comú una gran investigació, periodística, antropològica, de drets humans i una experiència personal". "No vull ser una paracaigudista", diu, que és com es coneix el reporterisme d’immediatesa. "Vull fer temes que aportin un canvi positiu al món, vull ser útil al màxim nombre de persones", diu. Per això la importància de les beques.

A banda del projecte nepalès, que continua obert, Contreras Coll té en marxa una altra investigació també sobre gènere i patriarcat: un nou enfocament sobre la violència sexual a Espanya, un treball que exposarà al març a Madrid gràcies a la beca Joana Biarnés de la Photographic Social Vision. També a Santa Anna va donar-li un enfocament de gènere, seguint el cas de tres dones que per primera vegada van haver de demanar menjar. Meritxell Galindo era dependenta d’un forn i vivia a Gràcia i al quedar a l’atur va acabar amb el marit en una habitació d’un pis compartit. Hannane El Jaui, originària del Marroc, es va quedar sense feina embarassada d’un nadó que va néixer al juny. Les seves fotografies volen transmetre "els moments més humans, més pròxims, més íntims". La mirada de Contreras busca la humanitat en els llocs més dramàtics: “D’alguna manera, la vida és meravellosa en molts aspectes, passi el que passi. Hi ha moments preuats i bonics encara que estiguem en un dolor molt gran”.