Neus Català: “Fa molts anys que em voldrien morta”

Fotos: CRISTINA CALDERERJuny del 2010. La Neus té 94 anys, viu sola a Rubí i ha vingut a passar uns dies a Cal Roquet, la casa que la família encara conserva als Guiamets, al Priorat, on va néixer el 1915. Els seus dos fills, la Margarita i en Ludi, fan la seva vida a França, de néts no en té i el germà, en Lluís, de 97 anys, és al geriàtric dels Guiamets. La Margarita, de tant en tant, li suggereix a la Neus que potser estaria millor a la residència. Ella -ànima lliure i tossuda- no en vol ni sentir a parlar. Que la deixin sola, que ja s’espavila. Però un dia cau a casa. Se l’emporten a l’hospital de Móra d’Ebre i no li troben res greu, només la sang i els hematomes, alguna costella trencada. Sortint del metge, és ella mateixa qui reconeix que ara potser sí que ha arribat l’hora d’entrar al geriàtric. “L’ocell torna al niu a morir”, sentencia.

El dia que ingressa a la residència l’acompanyen la seva filla Margarita i la Mariona i en Ventura, de Cal Roset, amics íntims de la família. És la propietària del geriàtric, l’Amparo, qui els puja fins al primer pis i els ensenya l’habitació. La tranquil·litat d’estar al final del passadís, la finestra amb vistes al Priorat... Tots busquen la reacció de la Neus i la troben pàl·lida. Els ulls, fixats en un punt, sembla que li surtin d’òrbita. Què li passa a la Neus? Ningú ha caigut que els cobrellits de la residència són blancs amb ratlles blaves, els mateixos colors i les mateixes ratlles del seu vestit de presonera al camp de concentració de Ravensbrück. Serà la filla, la Margarita, qui baixarà a demanar a l’Amparo que canviïn la vànova de la seva mare.

Setembre del 2015. Han passat cinc anys i, dimarts, aquest dimarts 6 d’octubre del 2015, l’ocell que havia tornat al niu a morir farà 100 anys. Fer 100 anys sempre és una victòria, però en el cas de Neus Català posa la pell de gallina. L’última supervivent catalana dels camps de concentració nazis ha vist passar els cadàvers dels seus enemics. Dels que la volien morta. Dels que van matar 92.000 companyes seves només a Ravensbrück, en aquella xemeneia que la Neus va veure sempre funcionant, del primer dia a l’últim. Amb aquella olor de carn humana, que ella de seguida va notar que era diferent de la de qualsevol altre animal, mentre se n’anava a dormir repetint: “No em moriré, perquè no em vull morir; no em moriré, perquè no em vull morir”.

Li feia molta il·lusió arribar a 100 anys. Com la seva mare, que va viure 100 anys i 100 dies. Com la padrina, també centenària. Com el seu germà Lluís, amb qui tantes vegades s’havien discutit de política, que va morir amb 101. La longevitat d’una família, en què el pare li deia a una Neus encara adolescent: “No abaixis mai els ulls per ningú”. La dignitat de no haver-los abaixat ni davant dels oficials nazis. Burocràticament, Neus Català té els 100 anys des del 15 de juny. Biològicament, els farà el 6 d’octubre. Els arxius dels Guiamets es van cremar a la Guerra Civil i la padrina la va tornar a inscriure amb la data equivocada. Al juny, hi va haver festa al Priorat; dimarts l’homenatge serà a Barcelona. El Memorial Democràtic ha preparat un acte amb cançons de Marina Rossell -amiga de la Neus, amb qui encara quan es troben canten juntes L’emigrant, “ Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor ”- i amb l’actriu Mercè Arànega interpretant Neus Català. Un cel de plom, una obra de teatre dirigida per Rafel Duran, a partir de la novel·la de Carme Martí. També es presentarà la reedició del llibre que Neus Català va escriure el 1984 De la resistencia a la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas.

La Neus no hi serà, dimarts a Barcelona. En l’últim any, hi ha baixat per recollir la Medalla d’Or de l’Ajuntament, l’octubre passat, i la Medalla d’Or de la Generalitat, al mes de març. Aquesta vegada li volen estalviar el trasbals.

Me’n vaig a veure-la als Guiamets i, a tres quarts de deu del matí, me la trobo asseguda a la cadira de rodes fent gimnàstica amb els seus companys de residència. La Sandra, la cuidadora, els tira una pilota de goma, que rebota a davant seu i els va a la cara. L’han d’agafar i tornar-l’hi. “Ara, qui vulgui i pugui, a veure si es toca els peus”. La Neus no acaba la classe. Ha arribat la Glòria, la perruquera dels Guiamets, que ve a pentinar-la cada quinze dies. Li treu les ulleres negres de pasta, i la Neus sense ulleres no és la Neus. Ningú del seu entorn recorda quan ni on se les va comprar. Calculen, per les fotos, que deu fer vint anys. Abans, havia anat molt temps amb ulleres de sol graduades. Protegir-se els ulls va ser una seqüela més del temps passat a Ravensbrück i Holleschein.

Pregunto a les treballadores de la residència que com està la Neus: “Ja la veus. No hi sent gaire, té problemes de memòria, però cap malaltia greu. Vellesa. Això és el que té”. Al geriàtric dels Guiamets hi viuen 33 persones. La Neus és la més gran. La que rep més cartes. La que té més visites, algunes d’esporàdiques, d’altres de constants com la de les dues dones que han escrit la seva vida: Elisenda Belenguer, la seva biògrafa, Neus Català. Memòria i lluita ; Carme Martí, la seva novel·lista, Un cel de plom.

Totes les visites passen per la Mariona. Hauríem d’explicar qui és la Mariona. La cuinera de la residència. Sí, però moltes coses més. La Mariona de Cal Roset, amics de tota la vida amb la família de la Neus, els de Cal Roquet. La cuidadora de la Neus. La secretària. La seva filla catalana, atès que la Margarita i en Ludi, els seus fills biològics, viuen a França. “L’única que fa creure la Neus”, diu en Ventura, el marit de la Mariona. I també la persona que la va acompanyar diumenge a votar. Neus Català va ser una de les 12 persones dels Guiamets que van agafar la papereta de Catalunya Sí que es Pot. Ella, comunista de tota la vida, volia votar pel seu amic Joan Saura, conseller de la Generalitat quan la Neus va visitar Ravensbrück per última vegada, el 2005, amb motiu del 60è aniversari de l’alliberament del camp. El logotip d’Iniciativa sortia molt petit a la papereta de CSQP i la Neus, que no portava les ulleres de llegir, es va haver de refiar de la Mariona. Però va ser ella mateixa qui va posar el vot a l’urna. El vot de la seva vida, a punt de fer 100 anys.

Un cop pentinada, pugem amb la cadira de rodes a dalt a l’habitació. Dues treballadores de la residència l’asseuen a la seva butaca vermella. A la paret, una reproducció del Guernica, l’horror de la guerra vist per Picasso, un quadre que ha acompanyat la Neus a França, a Rubí i ara als Guiamets. A la tauleta de nit, un llibre en francès: Depuis la nuit et le brouillard, escrit per Juana Doña, l’última condemnada a mort pel franquisme. Va ser amnistiada, però va passar vint anys a la presó. El llibre -escrit el 1967 i publicat el 1978- descriu el patiment de les dones als centres penitenciaris de la dictadura. Li costa llegir, a la Neus, però cada nit hi persisteix, abans d’anar a dormir. Els llibres li duren mesos.

Ens quedem sols a la seva habitació. Em fa un gest perquè agafi una cadira i segui al seu costat. “Mira, quin vent que fa”. Ara la tempesta és a Reus i fins a la tarda no arribarà al Priorat. “Neus, que dimarts faràs 100 anys...”, li dic. Silenci. Primer, sembla que no m’ha sentit. Després, fa un gest amb els llavis, els abaixa, com si allò no li digués res. Més silenci. Ni ella contesta ni jo l’hi repeteixo. Fins que torça el cap, se m’acosta, em mira per sobre de les ulleres de pasta i aixeca el dit índex de la mà dreta: “Fa molts anys que em voldrien morta”.

Moltes companyes seves no van poder explicar l’horror dels camps nazis. Les que van sortir amb vida, ara fa 70 anys, es van comprometre a testimoniar el que havia passat allà dins. “Els hi devíem a elles”, sempre ha dit la Neus. Però ni per ràbia, ni per odi ni per venjança. Només per justícia, i quan aquesta paraula surt de la seva boca jo me l’apunto amb majúscules: JUSTÍCIA.

-Estàs contenta, Neus, de la vida que has tingut?

-Sí -contesta, seca, trepitjant el final de la meva pregunta.

-Per què?

-Perquè he estat útil.

Diu que ni pensa en la mort ni li fa por morir-se. Però també diu que on és la Mariona, que a quina hora anirem a dinar i si la Cristina Calderer, la fotògrafa que m’acompanya, és la meva nòvia. “Només el dia que aquest rellotge deixi de funcionar, llavors potser m’haurà arribat l’hora”. Miro cap on assenyala la Neus i no hi ha cap rellotge. Només un televisor apagat, que a vegades li fa companyia.

Un pis més avall, a dos quarts d’una, serveixen el primer torn del dinar. El segon torn s’espera a la sala de la televisió del geriàtric dels Guiamets. A TV3, Núria Solé i Héctor López Bofill comenten que han imputat el president Artur Mas i que el citaran a declarar el 15 d’octubre. Cares impassibles. Empar Moliner s’enfot del cantant valencià Francisco, que ha dit que no comprarà “ni cava ni productes ni editorials catalanes”. Les mateixes cares impassibles. La fotògrafa Cristina Calderer és a fora al pati retratant la mirada digna de Neus Català. Pels altaveus del poble, sonen els cors de Nabucco, de Verdi. En Josep, el secretari de l’Ajuntament, cada dia tria la música que precedeix el pregó, la informació d’utilitat per a les 290 persones que viuen als Guiamets. “El pescater d’Amposta és a la plaça de l’Església. Raps, peix de sopa, rajada pelada, peix blau, peixet, daurades, sorell, musclos i molta varietat en peix de tota classe. El pescater d’Amposta és a la plaça de l’Església”. I sonen, altra vegada, els cors de Nabucco.

Avui ens esperen a dinar a Can Manel, el bar del costat de la residència, l’escapada de la Neus el dia que té visita. Tenim taula per a sis: la Mariona i en Ventura, la Cristina i jo, la Neus i al cafè arribarà la Carme Martí. Els canelons són el seu plat preferit, però avui no n’hi ha. Menú de tres plats. Tria gaspatxo de primer, esqueixada i escalivada, de segon, i xai a la brasa. La Mariona ja sap que, quan dinen juntes, han de menjar el mateix, perquè si no la Neus es passa tot l’àpat mirant-li els seus plats de reüll. La seva dignitat no li permet que la Mariona li talli la carn. S’ho vol fer ella. A la residència és la més gran, i de les poques que no es deixa posar pitet per no tacar-se.

“T’enrecordes de quan parlaves amb el meu pare de política?”, li pregunta la Mariona a l’orella. “I de què volies que parléssim?”, deixa anar la Neus, quan acaba de mastegar el xai. Avui no mira de reüll el plat de la seva companya inseparable, sinó la meva llibreta: “¿Es pot saber quines històries estàs posant aquí?” Tot sempre sota control. Ella i jo ens portem 50 anys i un dia. “Dilluns en faig 49”, li dic. “99?”, contesta. “No, 49!” I es posa a riure, entremaliada, mentre la Mariona li tria pannacotta de postres, en comptes de la seva crema catalana habitual.

“Qui t’ha enredat? És la primera vegada que no et veig menjar crema”. Arriba la Carme Martí, li fa un petó, li acarona la pell de la cara -extremadament suau per a la seva edat- i li ensenya una bossa que li porta plena de regals. Primer en treu el fullet d’una taula rodona al CaixaForum de Barcelona, en què va participar la Carme per explicar la vida de Neus Català: La vida i els seus esdeveniments traumàtics. La Neus precisa el títol: “Una mica més que traumàtics”. Li agrada tenir l’última paraula. És tossuda i presumida, i comencem un debat a veure quina de les dues coses ho és més. Tots parlem, però la discussió la tanca ella: “Si no hagués sigut tossuda, no seria aquí”.

De la bossa de la Carme Martí en surten quatre exemplars de la traducció d’Un cel de plom, Cer de plumb : un per a la Neus, dos per als seus fills i un per a la Mariona i en Ventura. També el cartell de l’obra de teatre de Mercè Arànega sobre la vida de Neus Català. Després d’haver-se estrenat al Grec a l’estiu, ara fa gira per Catalunya. El 23 d’octubre arriba a Falset. Parlen la Carme i la Mariona de si estaria bé que la Neus hi anés. A l’una li fa por que no ho sentirà; a l’altra, que serà massa tard al vespre.

I encara una última sorpresa, una targeta de felicitació pels 100 anys de Neus Català. L’ha escrit la Dalita, una dona francesa d’origen armeni. La Neus la llegeix en veu alta. Només desvia la mirada per veure com n’estic apuntant fragments a la llibreta: “Que la vie vous offre de beaux moments et adoucisse le souvenir des épreuves. Leur memòire est desórmais à notre charge”. [Que la vida li ofereixi moments bonics i suavitzi el record de les adversitats. Ens farem càrrec, des d’ara, de la seva memòria.]

Dimarts, Neus Català fa 100 anys. Ho celebrarà a mitjans de mes quan vingui la seva família de França: la Margarita, en Ludi i la Rosana, la seva neboda de 82 anys. Si la voleu felicitar, li podeu escriure al geriàtric (avinguda de la Carretera, 55, 43777, els Guiamets). Li agafo la mà, li faig un petó i, abans de desar la llibreta, encara apunto una frase que ha deixat anar: “El món avança, malgrat tot”.