La neutralitat de carboni a la Xina
El compromís de Pequín d'aconseguir la neutralitat de carboni abans del 2060, recollit ara en el 14è Pla Quinquennal, s'ha rebut amb entusiasme a tot el món. Si el gegant asiàtic se’n surt, podria rebaixar tot sol les temperatures globals en 0,25 graus centígrads en relació amb l’augment previst. Però ¿aquest pla és realista?
Aconseguir la neutralitat de carboni és un desafiament enorme per a qualsevol país, sobretot si es tracta d’una gran economia en desenvolupament. El problema té dos vessants: reduir les activitats econòmiques que emeten gasos d'efecte hivernacle i generar menys emissions, ja sigui mitjançant accions de compensació, com la reforestació, o bé substituint els combustibles fòssils per fonts d'energies renovables.
En el cas de la Xina, és poc probable que disminueixin les activitats econòmiques que emeten gasos d’efecte hivernacle. És un país de renda mitjana amb 1.400 milions d’habitants, la meitat aproximada dels quals viuen amb uns ingressos iguals o inferiors als de l'Àfrica subsahariana. Encara que es desenvolupin els sectors d'alta tecnologia (un dels objectius del nou pla quinquennal), hi haurà centenars de milions de persones que hauran de treballar en àmbits que consumeixen una gran quantitat d’energia, com ara la fabricació de productes manufacturats.
A més, tot i que la Xina no creixerà tan de pressa com durant la primera dècada d’aquest segle, el consum d'energia per a ús domèstic continuarà pujant perquè augmentarà la demanda energètica per als automòbils i els electrodomèstics típics de la població de renda mitjana. El 2020 a la Xina hi havia 281 milions de cotxes (204 per cada 1.000 habitants), enfront dels 279 milions (816 per cada 1.000 habitants) dels Estats Units i els 78,9 milions (649 per cada 1.000 habitants) del Japó. Si el percentatge de propietaris xinesos de cotxes iguala el dels EUA o el Japó, el nombre de cotxes es triplicarà.
És cert que, segons tots els càlculs, el 2065 la població xinesa haurà baixat per sota de 1.200 milions d’habitants. Tot i així, el consum energètic total continuarà sent elevat. Si fem comparacions, el 2019 els nord-americans van consumir 26.291 terawatts hora (TWh) per any amb una població de 328,2 milions d’habitants, mentre que els japonesos van consumir un total de 5.187 TWh per any amb una població de 126,3 milions. Si els 1.200 milions de xinesos del 2065 es dediquessin a les mateixes activitats que practiquen avui els seus homòlegs més rics, consumirien entre 48.050 TWh (si es comportessin com els japonesos) i 93.725 TWh (si es comportessin com els nord-americans) per any.
En canvi, la capacitat de Pequín per introduir progressivament fonts d'energia renovable és força prometedora. El país ja ha fet enormes inversions en la construcció d'un sistema de transport públic que no consumeix combustibles fòssils, i avança amb determinació i rapidesa en el camp, ara en expansió, dels vehicles elèctrics. La gran incògnita és si serà capaç de generar prou energia per satisfer totes les seves necessitats d’ús domèstic i industrial sense recórrer als combustibles fòssils.
Hi ha indicis positius en aquest sentit. El nou Pla Quinquennal té com a objectiu fer arribar, abans del 2030, la contribució de l'energia eòlica, hidroelèctrica i solar al 25% del mix energètic, una xifra superior al 15% de l'anterior pla. Per bé que és un objectiu ambiciós, els últims avenços tecnològics fan pensar que és clarament factible.
Per exemple, els recursos solars, eòlics i hidroelèctrics de la Xina es concentren a les províncies occidentals, però la major part del consum d'electricitat es produeix a les zones costaneres orientals; per això, la ineficàcia de la transmissió d'electricitat a llarga distància limitava abans el potencial de les renovables. Però després de fer grans inversions per resoldre aquest problema, els xinesos s’han convertit en experts en la transmissió d'electricitat de voltatge ultraalt, que permet que aquesta electricitat es mogui per tot el país a baix cost. Aquesta tecnologia avançada és ara fonamental per al nou pla d'infraestructures del govern, que aspira a transformar l'estructura del sector energètic durant els pròxims cinc anys.
Una altra font d'energia renovable és la nuclear. Actualment la Xina té 50 reactors en funcionament, que representen el 4% del total de l'electricitat generada. N’estan construint 18 més, amb la previsió d’augmentar aquest percentatge fins al voltant del 6%. Des del 2016, les autoritats xineses han aprovat entre 6 i 8 nous reactors per any, un ritme que portaria a un total d’uns 350 el 2060.
Si vol que l'energia nuclear substitueixi el carbó, que representa el 66% del mix elèctric, la Xina haurà de construir més de 500 reactors abans del 2060. I si les seves necessitats energètiques es dupliquen, haurà de construir uns 1.000 reactors més, amb la qual cosa la ràtio reactor/població s’assemblaria a la francesa, on 56 centrals produeixen el 70% de l'energia que consumeixen els seus 67 milions d'habitants.
La construcció de 1.000 reactors més en 40 anys pot semblar impossible des del punt de vista econòmic i logístic. Però probablement no ho és per a la Xina, que ja ha transformat altres tipus d'infraestructures en un període semblant. Per exemple, entre el 1988 i el 2019, va ampliar la xarxa nacional d’autopistes nacionals, que va passar d'uns 35.000 quilòmetres a 161.000, més que als EUA.
La Xina també té menys limitacions davant del gran problema que afronten la majoria de països a l'hora de construir reactors nuclears: la por de la població. Després de la catàstrofe de Fukushima al Japó el 2011, Alemanya va decidir abandonar l'energia nuclear, tot i que representava el 29% del seu mix energètic (el 2014). Igualment, després de la fusió parcial del nucli a la central de Three Mile Island el 1979, gairebé es va aturar la construcció de noves centrals nuclears als EUA. L'energia nuclear representa ara el 20% del mix energètic dels Estats Units i continua trobant una forta resistència per part de l’aliança –força inusual– entre el sector dels combustibles fòssils i les organitzacions ecologistes.
Tot i així, entre la comunitat científica impera el consens que l'energia nuclear és alhora rendible i respectuosa amb el medi ambient. Els nous reactors de tercera generació són molt més segurs i eficients que els de la primera, relacionats amb incidents com el de Txernòbil, i les conseqüències d'un accident o d'un atemptat terrorista serien comparables a les de molts altres riscos habituals que donem per descomptats. Per aconseguir els seus objectius de descarbonització, la Xina pot cenyir-se a les dades en lloc de cedir als grups de pressió.
Sí, la política interna xinesa encara podria comportar alguns obstacles, sobretot si la inestabilitat a les regions occidentals frustra el creixement de l'energia eòlica, hidroelèctrica i solar. Però el govern té més marge polític de maniobra que els d'altres potències a l'hora d'imposar les seves preferències.
Si Pequín pot construir entre 350 i 1.000 reactors nuclears segurs, crearà una cadena de subministrament de producció massiva capaç d’oferir a altres països –sobretot a economies de renda mitjana, com l'Índia, Indonèsia i Mèxic– les mateixes tecnologies a un preu més baix.
En resum, els fets afavoreixen l'ambiciós objectiu xinès d'aconseguir la neutralitat de carboni abans del 2060. El món sencer es beneficiarà d’aquest èxit.
Copyright Project Syndicate