Nick Coleman o la música des de la sordesa

Si haguéssiu de triar entre perdre la vista o perdre l’oïda, ¿amb quin dels dos sentits us quedaríeu? És una pregunta que l’historiador de la música Xosé Aviñoa fa als seus alumnes. D’entrada, la majoria dels estudiants trien la vista, però aleshores el doctor Aviñoa els fa veure que l’oïda és molt més important. I no és només per la música, sinó perquè a través de l’oïda ens socialitzem molt més del que ens pensem. Sense oïda correm el perill de quedar-nos aïllats.

A més a més, és un sentit que ens permet orientar-nos en l’espai. Si entrem en una cambra anecoica -aïllada de qualsevol soroll extern-, descobrirem que el silenci absolut no existeix. Un cop dins, començarem a sentir el so dels nostres òrgans: la sang circulant, la respiració, el sistema digestiu... No ens arribem a desempallegar mai del sentit de l’oïda, però com que no hi ha cap tipus d’eco o reverberació, ens costa situar-nos en l’espai. Si tanquem els llums, probablement perdrem l’equilibri i acabarem asseguts a terra. El nostre cervell començarà a fer coses estranyes i voldrem sortir. Mai ningú ha aconseguit estar-s’hi més de 55 minuts.

Imaginem-nos ara com es deu sentir una persona sorda. No una persona que ha nascut amb aquesta discapacitat, sinó una persona que hi ha sentit tota la vida i que, a més, s’ha dedicat en cos i ànima a la música. Un periodista i crític musical com Nick Coleman, que va treballar durant 25 anys al New Musical Express, que va ser responsable de la secció de música de Time Out i que ha escrit per als grans diaris britànics. El 2007 Coleman va quedar totalment sord d’una orella i parcialment de l’altra. Ho va explicar al llibre The train in the night i ara hi torna amb un altre, Voces. Cómo los grandes cantantes pueden cambiar tu vida, que Blackie Books publica en castellà.

Coleman explica que, després de molt patiment, durant un període de temps va recuperar part de la capacitat auditiva de l’orella que no té morta. Aleshores va tornar a escoltar música però de manera compulsiva. No escoltava novetats sinó aquelles cançons que ja coneixia, la música que havia estat important per a ell. Ho feia en mono i la música li arribava somorta, defectuosa, sense matisos i amb la interferència dels sorolls que li produeix l’altra orella, però ho feia de manera esforçada i metòdica. Per exemple, tot Aretha Franklin, de la primera a l’última cançó, fins que no podia més, i després començava per un altre artista. No va trigar a entendre que el que feia era acumular provisions. Sabia que en qualsevol moment podia deixar de sentir-hi del tot i necessitava atresorar tot aquell cabal de veus: Marvin Gaye, Roy Orbison, John Lennon, Mick Jagger, Joni Mitchell, Billie Holiday... “No hi ha res més que tingui aquesta capacitat de penetrar dins meu i sacsejar la idea que tinc de mi mateix”, escriu.

Resulta sorprenent que algú que fa anys que no pot sentir la música en tota la seva riquesa i amplitud pugui descriure-la de manera tan prodigiosa: quan Coleman escriu, nosaltres la sentim. I l’instrument que realment li interessa és la veu.

Per a Coleman, cantar no és seguir fil per randa les normes musicals sinó “habitar el moment completament i viure’l plenament, fins que la bombolla esclata”. És la veu el que permet que neixi el sentiment, és “l’autèntica transcendència, a la qual s’arriba a través de la transmutació del llenguatge fet melodia”. La veu va molt més enllà de la literalitat de la lletra, explica moltes més coses. “Si hi ha un lloc on la vida humana floreix amb esplendor, és sens dubte la cançó”, diu Coleman, convençut que la veu és “la marca més indeleble i intransferible de la individualitat”. I que és, també, “una ferida oberta, supurant”, per on albirem, a través dels altres, els nostres sentiments més profunds.

Amb reflexions com aquestes, Coleman ens fa entendre moltes coses, com ara que no és fins que perdem la capacitat de gaudir-ne que ens adonem de la importància de la música.