Maria Petit: “No hi veig amb els ulls, però tinc altres maneres de veure i de viure el món”

Vaig conèixer la Maria fa un parell d’anys, en un curs d’iniciació a la ràdio. Era el primer cop que havia de tractar amb una persona cega i només tenia clares dues coses: que no volia fer-la sentir incòmoda i que no tenia ni idea de com tractar-la. Al final de la primera classe cap de les dues certeses es mantenia. La Maria semblava infinitament més còmoda que la resta d’alumnes i professors (tots, vidents) i la manera de tractar-la era exactament la mateixa que amb els altres. L’Albert Om l’havia entrevistat uns mesos abans a Islàndia (RAC1) en una d’aquelles estones de ràdio que són un oasi. Vaig quedar encisada per la història d’aquella noia jove, alegre, positiva i cega. Quan la vaig conèixer al taller de ràdio hi vaig afegir una altra virtut, la força.

Aviat farà nou anys de l’accident. Va ser el dimarts 13 de juliol del 2010, mentre tornava a casa en moto amb una amiga. Des d’aleshores ho està tornant a provar tot de nou. Vestir-se, cuinar, passejar, xatejar, fer esport, viatjar… La ceguesa li ha fet veure que el món està fet perquè hi encaixi la norma, no per a la minoria. En el seu cas, això vol dir que s’ha de moure per ciutats on pràcticament no hi ha semàfors sonors, ha d’agafar trens que no informen per megafonia de la següent parada i ha d’esquivar persones que la tracten com si fos una nena. El fet de no tenir ulls no la inhabilita com a persona autònoma. Viu sola, va a treballar cada dia, té perfils a les xarxes socials, fa muntanya, ha provat el surf i viatja tant com pot. De fet, hem d’esperar un parell de setmanes a fer l’entrevista amb l’ARA perquè quan la truco està a punt de marxar a l’Índia. Hi va sola. Lluita per la igualtat de totes les persones, al marge de les capacitat de cadascú, i rebutja el títol de superheroïna.

Al juliol farà nou anys que vas perdre els ulls. Què recordes de l’accident?

Tot i que no vaig arribar a perdre la consciència en cap moment, no ho recordo tot. Tinc molt clar el moment abans de l’accident i també alguna sensació del trasllat en ambulància, sobretot quan em tallaven la roba. Imagina’t, amb 17 anys i m’estaven estripant el meu mono preferit! Després recordo molt el moment de despertar-me a l’hospital.

Quan et van explicar que no podries tornar a veure-hi vas ser conscient del que això implicava?

El primer que em van dir és que havia rebut un cop molt fort. Jo estava a l’UCI, tenia el nas i els ulls embenats, una part de la cara la van haver de reconstruir i anava a rebentar de morfina i de calmants, així que no era conscient de la meitat de les coses que em deien. Van trigar uns quants dies, fins que vaig pujar a planta, a explicar-me que no tornaria a veure-hi. Aquell dia vaig plorar molt. Estava amb el meu pare a l’habitació i vam plorar junts. Va ser un moment dur. La companya d’habitació es deia Esperanza i al veure’ns plorar tant em va dir: “No llores, niña, canta! Que lo haces muy bien! ” Jo no sé cantar. En aquell intent d’animar-me, aquella dona em va fer riure. Va posar un punt d’humor enmig de tantes llàgrimes.

De moments durs com aquell en devíeu viure molts. Com va afectar l’accident a la família?

Crec que al principi els meus pares i els meus germans van patir més que jo. Sobretot els primers anys, quan jo estava en un núvol i no era del tot conscient del que m’estava passant. Però quan els cinc érem a casa, l’ambient familiar no era de patiment, sinó que tot allò ens va unir. Ells em veien bé i el fet que jo estigués bé va fer que tot tirés endavant. D’adolescent havia tingut una relació complicada amb la meva mare, jo era molt rebel, però en aquell moment tot va quedar superat. Vam fer molta pinya.

D’ençà que vas posar un peu fora de l’hospital, has hagut d’aprendre a fer-ho tot de nou. Què ha sigut el més dur?

Vaig haver de començar de zero. Va ser com tornar a néixer en un món que desconeixia. Mai havia conegut ningú invident, ni tan sols tinc el record d’haver-hi coincidit pel carrer. No sabia res d’aquest món. El mes dur fins ara, un cop assumida la limitació visual, és descobrir com tracta aquesta societat qualsevol tipus de diversitat. Va més enllà del fet que et faltin els dos ulls, la societat no està adaptada perquè hi puguis viure. Em sento la mateixa persona, tot i que la manera de pensar ha canviat i he anat madurant, però el tracte que rebo de l’entorn per la meva condició de persona invident és totalment diferent al d’abans. Vaig pel carrer de qualsevol ciutat i m’adono que l’adaptació per a les persones amb disfunció visual és nul·la. No només no s’han adaptat els carrers, sinó que tot està creat pensant només en una part de la població: cert tipus de persones amb certes capacitats. Les que en queden fora, es veuen empeses a quedar-se a casa. Aquesta és la meva lluita i, alhora, el que més m’ha dolgut de tot.

A què ho atribueixes? ¿Som una societat individualista?

Podríem parlar de capacitisme, l’equivalent al masclisme i al racisme en termes d’activisme de les persones amb diversitat funcional. Som una societat individualista i molt egoista, només pensem en nosaltres mateixos, i crec que hauríem d’aprofitar aquest egocentrisme. Pensem en el nostre futur, imaginem-nos a nosaltres mateixos d’aquí 40 anys. Tots ens fem grans i tard o d’hora acabarem amb algun tipus de diversitat funcional -no tindrem les mateixes cames, ni el mateix físic, ni la mateixa agudesa dels sentits-. Per tant, si no volem millorar la societat en benefici del col·lectiu, fem-ho en benefici del fet individual, quin remei!

En què t’ha canviat la ceguesa?

Per començar, vaig madurar molt més aviat a partir del trauma. I vaig començar a veure el món d’una altra manera. Vivim exposats a molts estímuls, estímuls continus, basats en la imatge. Som el món de YouTube i d’Instagram. Tot és visual, tot ho vivim, però poc ho pensem. Jo aquests estímuls els havia perdut i això em va fer entrar en un estat introspectiu bastant gran i començar a preguntar-me què em passava, per què em passava, què sentia, quan sentia, com reaccionava… Una introspecció que em va ajudar molt a treballar-me a mi mateixa per arribar a qui soc avui en dia. Alhora, aquest estat introspectiu em va fer entendre que m’havia d’obrir i trobar un terme mitjà entre el mirar cap endins meu i el viure de cara a la galeria de la resta. En part, és per això que viatjo. Perquè busco altres estímuls, altres entreteniments i altres maneres de viure o de veure el món. La ceguesa m’ha aportat això: poder reconèixer qui soc per dins i no només per fora.

Vius sola.

Sí, amb el Tavish [el seu gos].

A molts els pot sorprendre que una noia cega visqui sola.

Segur. Per a la majoria de gent que no conegui cap altra persona cega o que no sàpiga què implica el fet de no veure-hi això serà una sorpresa. Però les persones habituades amb aquesta realitat ho saben. No m’agrada la paraula, però crec que és qüestió de normalitzar el tema.

Tens feina, et desplaces sola i també viatges sola.

M’agrada molt viatjar i el fet d’anar-hi sola depèn del moment i de la destinació. Els últims mesos he estat a l’Índia, a Irlanda i a les Balears. Intento fer un viatge al mes, encara que sigui una escapada curta. He estat a Indonèsia, a San Diego i Michigan, a gairebé tot Europa, al Marroc… En el cas de l’Índia, el trajecte sí que el vaig fer sola. No pensava endur-m’hi el Tavish, i menys amb la previsió de 40 graus! Allà em vaig trobar amb una amiga d’un amic a qui no coneixia de res però que vivia allà i es va oferir a acompanyar-me. Un cop a l’Índia em vaig encarregar de conèixer altres catalans i gent autòctona, contactes de contactes, i així vaig fent el que m’interessa, que és comunicar-me, conèixer altres realitats, saber com viuen, com han anat a parar allà, què fan. És tot això el que busco quan viatjo. Ara vull anar al Nepal. M’agrada molt la muntanya i l’esport, crec que hi podria fer una barreja de les dues coses.

Pots fer el que vulguis?

Si les coses estiguessin creades pensant en tothom, potser podria, però mentre ho estiguin sense tenir en compte persones amb limitació visual, no podré fer tot el que vulgui. En això he de ser molt realista. Hi ha situacions tan senzilles com el fet d’anar a la nevera i trobar-hi cinc envasos diferents. Si vull fer-me un cafè amb llet i l’etiquetatge no ha pensat en les persones cegues, no puc saber quin envàs he d’agafar. L’accessibilitat és a tots els nivells: des de qüestions tan bàsiques com aquesta fins a temes més complicats.

Però tu no pares de fer coses!

Això sí! [Riu.] El meu lema és: “Faig el que puc, que no és poca cosa”. Dins de les possibilitats, m’agrada provar-ho tot i poder decidir què em crea benestar i què no. Aquesta ha estat la meva empenta: assumir la limitació i buscar totes les maneres possibles per vèncer-la.

Què és Ulleres de Sol?

És un projecte de xerrades que va néixer el 2016, a partir de l’experiència que vaig viure en el moment que vaig adquirir l’autonomia que tant anhelava. Al tornar de recollir el meu gos guia als Estats Units, vaig comprovar que cada dia que sortia al carrer -i, de fet, encara avui- em trobava amb situacions molt desagradables.

Com ara?

Gent que m’agafa del braç, que em toca, que em pica l’esquena… Sense anar més lluny, l’altre dia quan baixava del tren van venir cinc persones a dir-me que agafés l’ascensor.

És gent que et vol ajudar, però que t’acaba fent nosa.

Exacte. Hi veig una part molt positiva: el 99% de les persones tenen moltes ganes d’ajudar. El problema és que no saben com fer-ho. Tornem a la reflexió sobre el model de societat que tenim i, en concret, l’educació amb què hem crescut. Em trobo amb situacions en què em sento literalment infrahumanitzada, com que em toquin la cara i em diguin “Ai, bonica, quina pena!” o que insisteixin amb l’ascensor quan jo estic buscant les escales tranquil·lament. Aquella persona que vol que agafi l’ascensor no té ni idea que per a mi l’ascensor és un desastre perquè l’he de trobar, he d’encertar el pis, no sé on sortiré, etc. Em va molt bé anar per les escales, a mi! Soc víctima sovint d’aquesta sensació de poder sobre els altres amb què es creuen alguns pel fet de tenir més capacitats; en aquest cas, visuals. Hi ha moltes situacions quotidianes en què altres persones atempten contra la meva intimitat. A mi també m’agrada tenir el meu espai personal. Que no hi vegi no vol dir que la gent tingui dret constantment a agafar-me o tocar-me sense demanar permís.

Tota aquesta incomoditat, com va derivar en un projecte personal?

Em queixava molt, però no feia res perquè fos diferent. Vaig pensar que almenys hauria de fer algun intent per canviar-ho i poder-me seguir queixant [esclata a riure]. Aleshores em vaig plantejar que l’educació comença a les famílies, però era evident que no podia anar porta per porta a totes les cases, així que vaig decidir intervenir en l’àmbit de l’educació. Vaig començar a visitar escoles, instituts i universitats per explicar què és viure sense veure-hi amb els ulls.

Un símptoma d’aquesta falta d’educació que denuncies és la tendència de les persones vidents a evitar els verbs ‘veure’ i ‘mirar’ quan parlen amb invidents. Ho has notat?

Moltíssim. I sempre dic el mateix: no us talleu, queda molt malament dir que ahir vas sentir el Telenotícies de TV3 o que vas seguir la pel·lícula. Si volem normalitzar-ho -torno a fer servir la paraula prohibida- hem de parlar igual. De fet, jo hi veig d’una altra manera: hi veig escoltant i hi veig amb les mans. No hi veig amb els ulls, però tinc altres maneres de veure i de viure el món, a través dels altres sentits i de les altres percepcions.

També visites empreses?

Últimament, sí. En aquest cas, ja no només per sensibilitzar i conscienciar sobre la diversitat funcional visual sinó per plantejar una reflexió sobre la gestió de la diversitat i del talent en l’àmbit laboral. Cadascú de nosaltres -independentment de les nostres capacitats- tenim un talent que podem posar en pràctica, i això les empreses no ho poden menystenir pel fet que ens faltin dos ulls o una cama.

Jutgem amb crueltat la diferència?

Som una societat amb tendència a jutjar basant-nos en la imatge, però hi ha altres indicadors. La veu, per exemple, permet fer un judici molt més vàlid, perquè fa arribar molta més informació real de què és i qui és aquella persona.

Quan som petits, la foscor ens fa por. Tu hi vius.

Sí.

Et fa por?

No m’amago mai de les pors, m’agrada expressar-les en veu alta i per això no amago que la foscor em fa por. La gent es queda parada quan ho sent, però en el meu món també existeix la foscor. La noto quan torno molt tard a casa o quan s’amaga el sol i el cel queda tapat. D’una manera diferent a la visual, a nivell perceptiu, detecto la foscor i no m’agrada.

Què més et fa por?

La por a la vida que hem d’afrontar cada dia. Amb el meu pare tenim converses profundes i l’altre dia en parlàvem perquè després del viatge a l’Índia tothom em felicitava per haver sigut tan valenta de viatjar tan lluny jo sola. Jo crec que en realitat és valent qui aconsegueix viure el dia a dia: aquí és on has de posar força, valentia i lluita. És en el dia a dia en què hi ha petites pors que l’únic que fan és protegir-te. Visc en un poble on no hi ha cap semàfor sonor i una llarga llista d’etcèteres que fan que la meva vida i la meva integritat depenguin d’un gos que és qui m’acompanya, i de la sort que no em trobi amb unes obres o amb un forat a la vorera. Tot això et fa viure amb un punt de por, però si no tingués por seria molt inconscient i, per tant, ho faig servir com a protecció.

Has tornat a anar en moto?

I tant. A l’Índia em va tocar anar-hi, i sense casc, perquè així és com circulen allà. No he tingut cap tipus de por. També he anat en moto a Formentera o a Barcelona. Li tinc respecte però no una por que m’impedeixi fer-ho.

Hem començat l’entrevista parlant de l’accident, del trauma i de la superació… fins quan seràs “la noia que va quedar cega quan tenia 17 anys”?

Espero que fins d’aquí poc! Porto molt de temps volent-me desfer d’aquesta imatge de la persona que ha quedat cega, i que ha vençut la situació, i que és lluitadora, etc. De moment estic fent un esforç molt continu per mirar molt bé què m’agrada, perquè no vull esclavitzar-me mai amb res que no em generi benestar. Em fa molta il·lusió una entitat que acabem d’impulsar, Punt de Vista, per fer l’acompanyament a les persones amb diversitat funcional en l’etapa d’adaptació després d’una lesió ocular. La idea és acabar creant una fundació que ajudi a la recerca científica. Tot i que segueix en la línia del que m’ha passat, és un bon punt de partida per seguir treballant, seguir buscant el que m’agrada i, quan sigui el moment, aconseguir crear alguna cosa nova.