No apte per a hipocondríacs
BarcelonaA Netflix han estrenat una nova sèrie documental: 'Diagnosis'. És una mena de 'House' però amb uns procediments molt diferents. En aquesta sèrie la protagonista és la doctora Lisa Sanders, metge de Yale i assessora de la sèrie 'House'. El programa es basa en la columna que la doctora publica al 'New York Times', en què explica casos mèdics estranys sense resoldre i rep opinions d’arreu del món sobre un possible diagnòstic que ajuden els metges a establir un tractament definitiu.
L’estructura d’aquesta sèrie documental és sempre la mateixa. Primer apareix un rètol que recorda a l’audiència que el programa només és un espai per entretenir i informar l’audiència i que, en cap cas, no promou consells mèdics. La llegenda recorda que en cas de patir alguna malaltia recorris a un especialista. Un cop tenen l’audiència previnguda, descriuen el cas al voltant del qual pivotarà tot el programa de cinquanta minuts. Són persones amb tota mena de símptomes estranys: una noia amb uns dolors musculars fortíssims que fa anys que limiten la seva vida quotidiana, una nena de sis anys amb múltiples convulsions diàries, un home amb una malaltia degenerativa que li comporta manca de visibilitat i pèrdua de memòria, una nena amb unes estranyes desconnexions cerebrals que la paralitzen diverses vegades al dia... En la immensa majoria dels casos, la doctora Sanders escolta el seu testimoni a través de l’ordinador i se'ns mostren les gravacions que fa el programa a casa de cada malalt. La doctora no tracta, ni visita, ni fa proves a aquests pacients, sinó que senzillament els escolta i difon els seus símptomes. Més enllà dels detalls de la malaltia, poca cosa més sabem dels pacients. A continuació, el programa inclou vídeos amb opinions sobre la malaltia que arriben d’arreu del món. Metges, especialistes, malalts, infermers, estudiants i aficionats a la medicina donen possibles diagnòstics, i, de tant en tant, fins i tot hi ha algun hospital que ofereix gratuïtament els seus serveis per fer proves mèdiques que ajudin a establir un veredicte final. Finalment, un diagnòstic resulta ser el correcte i el protagonista de l’episodi i la doctora Sanders estan contents perquè han aconseguit el seu objectiu. Amb tot, les esperances per al malalt no sempre són bones.
El programa és preocupant. A part de no ser apte per a hipocondríacs, ‘Diagnosis’ posa en evidència el sistema sanitari dels Estats Units. Pacients descontents, abandonats davant la dificultat dels seus casos i arruïnats per un sistema mèdic que els xucla els diners. No és casualitat que un país amb tanta precarietat en l’atenció als seus malalts sigui el més exitós a l’hora de crear sèries de ficció i documentals amb la medicina com a eix central. 'Diagnosis' demostra que només l’espectacle amb els malalts, la caritat, la solidaritat d’algunes fundacions i fer llàstima poden salvar un malalt. La televisió com a substituta d’un sistema sanitari públic.
