Per què no es detecten les cardiopaties de les dones?

Nova YorkLes cardiopaties són la principal causa de mort d’homes i dones, però els estudis demostren, des de fa temps, que les dones són més propenses a fer cas omís dels senyals d’alerta d’un atac de cor i de vegades esperen hores o dies per trucar a urgències o anar a l’hospital.

Ara uns investigadors intenten esbrinar per què. Han descobert que les dones sovint dubten a demanar ajuda perquè solen presentar uns símptomes més subtils que els homes, i fins i tot, quan van a l’hospital, els serveis mèdics tenen més tendència a minimitzar-los o a ajornar el tractament. Les autoritats sanitàries afirmen que les cardiopaties femenines estan encara molt infradiagnosticades i són poc tractades, cosa que contribueix a uns pitjors resultats i a uns índexs més alts de mortalitat entre les dones a causa d’aquestes malalties.

La majoria d’estudis apunten que les dones triguen a demanar assistència mèdica -i sovint reben un diagnòstic erroni- a causa dels símptomes que desenvolupen. Tot i que el dolor o les molèsties al pit són senyals d’un atac de cor en tots dos sexes, les dones són molt menys propenses a tenir aquests dolors. En canvi, acostumen a experimentar símptomes que de vegades resulten més difícils d’associar amb problemes cardíacs, com ara dificultat respiratòria, suors fredes, malestar general, fatiga i dolor de mandíbula i d’esquena. Un informe de l’American Heart Asociation conclou que els atacs cardíacs són més mortals entre les dones que no presenten dolor al pit, en part perquè tant les pacients com els metges tarden més a identificar el problema.

Però quan les dones sospiten que tenen un atac de cor, també els costa més que als homes rebre tractament. Segons diversos estudis, a ells no els diuen tan sovint que els seus símptomes no tenen res a veure amb el sistema cardiovascular. A moltes dones els metges els diuen que els seus símptomes són mentals. Una investigació ha descobert que les que es queixen de símptomes compatibles amb una cardiopatia -com ara el dolor al pit- tenen el doble de probabilitats que els diagnostiquin una malaltia mental que els homes que es queixen de símptomes idèntics.

Esperar més per un diagnòstic

En un estudi publicat aquest mes al Journal of the American Heart Association, uns investigadors han analitzat les dades sobre milions de visites a urgències abans de la pandèmia i han descobert que les dones -sobretot les dones negres- que es queixaven de dolor al pit van haver d’esperar de mitjana 11 minuts més que els homes amb símptomes semblants per parlar amb un metge o una infermera. Normalment els costava més que les ingressessin, els feien unes valoracions menys exhaustives i tenien menys probabilitats que els fessin proves com un electrocardiograma, capaç de detectar els problemes cardíacs.

Alexandra Lansky, cardiòloga de l’Hospital de Yale-New Haven, s’enrecorda d’una pacient que va anar a un munt de metges perquè li feia mal la mandíbula; la van derivar a un dentista, que li va extreure dues molars. Quan va veure que el dolor de la mandíbula no desapareixia, la dona va anar a veure la doctora Lansky, que va descobrir que el problema estava relacionat amb el cor. “Al final la van haver d’operar per posar-li un bypass, perquè el dolor de la mandíbula era una malaltia cardíaca”, explica Lansky, que dirigeix el Centre d’Investigació Cardiovascular de Yale.

Al gener, un grup de científics van publicar un estudi que indagava els factors que porten les dones a endarrerir la petició d’ajuda mèdica per a problemes cardíacs. Van arribar a la conclusió que l’absència de dolor o molèsties al pit era un dels principals motius. L’estudi, publicat a la revista Therapeutics and Clinical Risk Management, va analitzar 218 homes i dones tractats per atacs cardíacs en quatre hospitals diferents de Nova York abans de la pandèmia. Es va descobrir que el 62% de les dones no van tenir dolor ni molèsties al pit, davant del 36% dels homes. Moltes d’elles deien que els costava respirar i presentaven símptomes gastrointestinals, com ara nàusees i indigestió. Al voltant d’una quarta part dels homes també van comunicar que tenien dificultats per respirar o malestar gastrointestinal.

Finalment, el 72% de les dones que van patir un atac de cor van esperar més de 90 minuts per anar a l’hospital o trucar a urgències, una xifra que baixa fins al 54% en el cas dels homes. Una mica més de la meitat de les dones van trucar a un familiar o a un amic abans d’avisar urgències o anar a l’hospital, davant d’un 36% dels homes.

Cardiopaties a l’alça entre joves

Com explica Jacqueline Tamis-Holland, coautora de l’estudi del gener i cardiòloga al Mount Sinai Morningside de Nova York: “Hi ha molta ignorància entre les dones i els homes, que no saben que un atac de cor no ha de provocar per força un dolor al pit ni aquests símptomes tan increïbles que surten a les pel·lícules”.

Tamis-Holland afirma que hi ha altres motius per a aquesta tardança. Per exemple, les dones no es consideren tan vulnerables a les malalties del cor com els homes. Estudis anteriors ja han demostrat que tendeixen a considerar que són símptomes d’estrès o ansietat. També solen desenvolupar les cardiopaties en edats més avançades que els homes. A l’estudi de Tamis-Holland, les dones que havien patit atacs de cor tenien un mitjana d’edat de 69 anys, mentre que la dels homes era de 61.

Però les dones per sota d’aquesta edat no són immunes a les cardiopaties. De fet, segons els últims estudis, els atacs cardíacs i les morts per aquesta mena de malalties han augmentat entre les dones d’entre 35 i 54 anys, en part perquè han crescut els factors de risc cardiometabòlics, com ara la hipertensió i l’obesitat. “Crec que moltes dones joves es pensen que no poden patir malalties cardíaques perquè mai s’han catalogat com una patologia pròpia d’aquesta franja d’edat”, diu Lansky.

Els especialistes diuen que cal més divulgació i pedagogia per ajudar les dones i els homes a reconèixer els senyals i els factors de risc de les cardiopaties. Lansky recomana el màxim detall possible a l’hora de descriure els símptomes, perquè pot portar a millors diagnòstics. També assenyala que els atacs de cor que surten a les pel·lícules de Hollywood, en què els actors es posen les mans al pit, poden ser enganyosos: el que se sol experimentar amb una malaltia cardíaca és un pes o una opressió al pit en lloc de dolor. Els malalts també es poden sentir més cansats del compte o tenir dificultats per respirar després d’un esforç lleu: “Si abans pujaves i baixaves les escales com si res i ara t’has de parar per prendre alè, és un senyal d’alerta”.

També insta les dones a participar en assajos clínics sobre medicina cardiovascular. Assenyala que gran part del que se sap sobre les cardiopaties prové d’estudis fets amb homes. Les dones representen només entre el 20% i el 25% dels participants en assajos clínics relacionats amb atacs cardíacs i tractaments intervencionistes. Un dels motius és que, durant molts anys, les autoritats sanitàries en van excloure les dones per por que, si es quedaven embarassades o experimentaven fluctuacions hormonals, això pogués influir en els resultats dels assajos.

Copyright The New York Times

Traducció Lídia Fernández Torrell