No es posi nerviosa
L’enyorada Inés Arrimadas va anar ahir a 'Els matins' de la Lídia Heredia i, en un moment en què la periodista li va preguntar si se sentia còmoda amb l’adjectiu 'montapollos', va fer una cosa que solen fer molts dels, diguem-ne, polítics de càsting. “Li estic preguntant...”, provava la periodista. I ella va tallar-la dient: “No es posi nerviosa!” És un truc de classe d’oratòria que molts d’aquests (ja no en podem dir nous) polítics despleguen en debats i en entrevistes. Somriuen i exclamen (cito Rivera, de memòria): “No es posi nerviós, home, no es posi nerviós, que el veig molt nerviós...” Això els permet guanyar temps i donar una imatge de seguretat. Encara que el periodista o rival no ho estigui gens, de nerviós, potser es veurà obligat a contestar-li. Si li contesta “Jo no ho estic, de nerviós”, l’altre ja haurà guanyat el set. I si no, sempre podrà aconseguir que sí, que es posi nerviós. Tothom que hagi vist una classe d’oratòria ja deu saber que aquest és el truc estrella, juntament amb el somriure abans de la pausa per facilitar l’aplaudiment.
El primer dia que algun polític li va dir a algú altre “No es posi nerviós” potser el va descol·locar. Ara, però, és una marca de la casa tan falsa com la foto de la iaia que surt a la bossa de patates “artesanes”. El màrqueting, els tuits prefabricats, els vídeos massa treballats perquè semblin espontanis i casolans o un bon eslògan poden funcionar si les patates que anuncies com a “artesanes” són bones, estan ben fetes, algú les fa perquè li agraden. Si són bones, no ho dubtis, l’eslògan les reforçarà. Si no ho són, qualsevol truc après ens farà rebutjar-les, com rebutgem un jugador del propi equip que es tira massa a la piscina per guanyar a base de faltes. “No es posi nerviós”. Quantes vegades més podrem sentir-ho sense posar-nos a pensar que ja ho hem sentit?
