El que no hem de perdre de Messi
L’estiu del 2021 passarà a la història com l’estiu en què ens vam veure animant una destralera Argentina a la Copa Amèrica dies abans de trobar-nos que Messi ens deixava per volar a l’odiat PSG.
Les immutables lleis del futbol han propiciat que la sortida del millor jugador del món hagi omplert de joia els eterns rivals del Barça. Saben que hem perdut molt més que el guia dins del camp; qui es va embarcar cap a París era un símbol que habitava en les regions més íntimes de la nostra autoestima.
En efecte, la ruïna econòmica covada per Bartomeu i la falta de voluntat in extremis de Laporta i del mateix jugador ens han privat de dues o tres temporades més del futbolista de la nostra vida. També ens vam deixar perdre el final somiat per a la bíblica història de Messi. Però en aquest sagnant divorci emocional hi ha una batalla que el barcelonisme faria bé de no perdre de vista: es tracta, simplement, de mantenir el blindatge que converteix Messi, després de dues dècades a Can Barça, en exclusiu patrimoni culer –malgrat la nefanda i transitòria taca parisenca–.
Que l’argentí segueixi sent del Barça depèn, en essència, de si segueixen emocionant-nos les seves llàgrimes a l’Argentina, de si secretament ens alegrem pels seus èxits personals a la ja no tan trista lliga francesa, de si seguim recordant que amb ell ens vam estimar com mai ningú no s’ha estimat.
A Can Barça, sí, estem ara en plena etapa de construcció del nou ídol, Memphis, i a l’espera de comprovar si Ansu s’assembla a aquell jugador especial que vam descobrir ara fa un any. Però no ens enganyem. Un dels reptes que hem d’assolir en aquest difícil curs 2021-22 serà el d’evitar rancúnies i atacs d’odi i seguir venerant, malgrat aquest estiu de llàgrimes i desesperació, el millor jugador de la història del Barça.
Potser a alguns això els sonarà com una crida a aquella màxima del pagafantisme –“El no ja el tenim; ara, la humiliació”– però creguin-me, és molt més honest que no pas convertir Memphis en el primer dels almogàvers. Si Nàpols és avui el gran santuari de Maradona al món és perquè mai no en van renegar. Per decència i agraïment, el mateix hauríem de fer aquí. Serà l’últim pas per arribar a un dels dies de goig de la nostra vida: el de l’homenatge lacrimogen en què el Camp Nou passarà a ser l’Estadi Leo Messi.