No, no hi ha crisi de convivència

En la seva conferència a Madrid Quim Torra va repetir un missatge que ja ha expressat en ocasions anteriors i que és important: a Catalunya no hi ha cap crisi de convivència, com reiteren Pedro Sánchez i el seu govern en funcions cada vegada que poden. No existeix aquesta crisi, i no perquè ho digui Quim Torra, sinó perquè així pot comprovar-ho qualsevol que es prengui la molèstia de conèixer la realitat de les ciutats i els pobles de Catalunya, començant per Barcelona i acabant per on es vulgui. Les paraules són absolutament determinants en política, i “crisi de convivència” no és més que la versió socialista de la “fractura social” i el “conflicte civil” que tantes vegades han enarborat PP i Ciutadans. Totes ('crisi', 'fractura', 'conflicte') remeten a la idea d'una societat invivible, on els abusos i la violència de tot tipus són fets quotidians. És la idea que fa anys que transmet el nacionalisme espanyol d'estat a través dels seus partits polítics i dels seus mitjans de comunicació, dins i fora d'Espanya. Conflicte civil, clima prebèl·lic, mitja població atemorida, nens espiats o perseguits pel fet de parlar en castellà: són expressions i imatges que hem sentit o llegit amb insistència des d'abans de l'1-O fins avui mateix.

És una falsedat aplicar aquest esquema a Catalunya. Hi ha una qüestió, la de la independència, que se suposa que divideix l'opinió ciutadana en dues meitats, i una altra qüestió, la del dret a l'autodeterminació, sobre la qual també se suposa que existeix un acord que arriba al vuitanta per cent. Se suposa, dic, a partir de sondejos, enquestes i resultats electorals, però no se sap ni es pot saber del cert, perquè l'Estat no permet celebrar un referèndum legal sobre aquesta qüestió, que seria la manera de saber-ho. Però bé: en cas que siguin aquests els percentatges, el que no es pot afirmar sense mentir és que una opinió ciutadana dividida (fins i tot amb postures molt vivament oposades, com és el cas) equivalgui a una crisi de convivència. Afortunadament, la convivència entre les persones resisteix això i molt més, perquè la ciutadania acostuma a mostrar bastant més sentit comú que els seus representants polítics. La raó de ser de la democràcia és precisament que els ciutadans puguin dirimir les seves diferències de parer, per enceses que siguin, de la manera més civilitzada possible, que és votant.

Torra assenyala que el que hi ha, si de cas, és una “crisi de democràcia”. El que és cert és que a l'estat espanyol s'ha produït en els darrers anys un retrocés i un empobriment de les llibertats ciutadanes i els drets civils, que afecta directament Catalunya i també àmbits com l'educació, la igualtat social o la llibertat d'expressió. I el que hi ha són partits dretans, o ultradretans, que propaguen imatges d'apocalipsi i guerra civil, i un partit socialista que se n'aprofita només rebaixant una mica el to: crisi de convivència, que no sona tan fort. I aconsegueixen que l'expressió es naturalitzi i entri dins el debat quotidià.