“Si tenim sort, veurem el naixement de l’Univers”

Kip Thorne és un dels físics teòrics més reputats del món. És Feynman Professor emèrit de física teòrica al California Institute of Technology (Caltech) i és expert en forats negres i ones gravitatòries. La seva feina en aquest camp l’ha convertit en un ferm candidat al premi Nobel de física. Aquesta setmana ha sigut investit doctor honoris causa per la Universitat Politècnica de Catalunya.

Per què són tan interessants els forats negres?

La idea d’un lloc on pots caure i no en pots sortir mai és espaordidora. La primera vegada que es va formular el concepte semblava increïble. Van fer falta unes quantes dècades perquè els físics se sentissin còmodes amb la idea i l’entenguessin en profunditat. Era una cosa tan estranya i tan truculenta que es feia molt difícil d’acceptar.

Per què és important estudiar-los?

Els forats negres són una eina per entendre les lleis fonamentals de la natura. Quan dos forats negres es fusionen, es produeixen oscil·lacions extremes en el fluir del temps: el temps s’accelera i s’alenteix d’una forma salvatge. També es creen distorsions brutals en l’espai. Hi ha tants canvis, són tan estranys i es produeixen tan ràpidament que fins avui no hem començat a entendre la situació. Gràcies als ordinadors, estem descobrint comportaments molt rics, com per exemple l’aparició d’unes estructures que surten dels forats negres com si fossin braços, però no estan fetes de matèria sinó d’espai i de temps rebregats. Fa uns anys ni tan sols podíem imaginar res de tot això.

Vostè va ser un dels fundadors del detector d’ones gravitatòries LIGO el 1984. L’any passat, 32 anys després, es va anunciar que s’havien detectat. Com es va sentir?

La majoria de científics del projecte van reaccionar amb una eufòria extrema. Jo ho vaig fer amb una combinació de satisfacció i alleujament. Satisfacció perquè he dedicat la major part de la meva vida a aquest projecte. Sens dubte, és la fita més important de la meva carrera i una de les més importants en la història de la física. També em vaig sentir alleujat perquè m’hauria sentit molt culpable si després de convèncer més de 1.000 científics perquè hi treballessin, i la National Science Foundation i el Congrés per invertir-hi més de 1.000 milions de dòlars, no haguéssim descobert res. Per sort, el que vam dir que passaria ha passat.

¿Amb la capacitat de detectar ones gravitatòries, comença una nova era per a la física?

Som tot just al principi d’una nova manera d’observar l’Univers, que, tal com va passar amb l’astronomia electromagnètica convencional, es desenvoluparà a gran velocitat. Galileu va construir un telescopi senzill fa 400 anys i ara tenim radiotelescopis, telescopis de raigs X, de raigs gamma, etc. Aquests telescopis ens han ensenyat que l’Univers és un lloc estrany i bonic, molt diferent del que Galileu pensava. El LIGO és el primer observatori d’ones gravitatòries, però d’aquí 20 anys en tindrem més i podrem explorar molts aspectes nous de l’Univers.

¿Tenim alguna idea del que descobrirem?

Sabem que hi ha una sèrie de descobriments probables, però tal com ha succeït en el passat, esperem grans sorpreses. Malauradament, no puc dir quines [riu]. Per ara, hem vist forats negres que es fusionen i creen tempestes en la forma de l’espai i del temps. Els pròxims anys podrem observar estrelles de neutrons, que tenen només 20 quilòmetres de diàmetre i la massa del sol, i forats negres que les estripen. Si tenim sort, veurem el naixement de l’Univers. Quan tenia menys d’una bilionèsima de segon, es van formar unes bombolles que es van expandir, van xocar i van produir ones gravitatòries que han viatjat des del principi de l’Univers fins avui. I tot això són només alguns exemples del futur pròxim.

Vostè va ser assessor científic a la pel·lícula Interstellar. Com va anar? Interstellar

La Lynda Obst i jo vam escriure un esborrany i els germans Nolan el van canviar de dalt a baix [riu]. Va passar a ser la seva història, no la nostra, però van mantenir tota la ciència. Va ser una experiència molt gratificant, perquè la gent que hi treballava pensava que representar aspectes científics tan complexos de la manera més fidedigna possible en una pel·lícula d’èxit era tot un repte. Tothom estava molt compromès a incorporar la ciència amb rigor a la pel·lícula i, gràcies a això, fer-la emocionant.

¿Està content amb el resultat final de la pel·lícula?

Des del punt de vista científic no és correcta al 100%, però s’hi acosta molt, molt més que qualsevol altra. El director, Christopher Nolan, va fer un munt de concessions per crear una bona pel·lícula a partir de ciència rigorosa. Tot el que hi ha a la pel·lícula és ciència real, prediccions raonades o, en aquelles situacions en què no entenem del tot les lleis de la natura, especulacions basades en el que sí que entenem.

Vostè era amic de Carl Sagan. La sèrie Cosmos és un veritable mite, va enganxar molta gent a la ciència. Com el recorda? Cosmos

Era un home meravellós i molt creatiu. Li encantava parlar amb periodistes, no perquè el citessin sinó per donar informació i ajudar-los a explicar la ciència d’una manera rigorosa i assequible. Sempre m’impressionava veure com responia a les trucades dels periodistes i hi parlava durant hores. També va ser un científic excel·lent, però com a comunicador era el millor.

Viatjar en el temps és una idea captivadora. Què en sap la ciència? És possible viatjar al passat?

Doncs no ho sabem. Més concretament, el que jo he estudiat és si les lleis de la natura permetrien viatjar al passat a una civilització completament poderosa tecnològicament. Després d’uns anys, vam arribar a la conclusió que la resposta està controlada per lleis que encara no entenem. Per entendre el problema s’ha de combinar la física quàntica, que explica els àtoms i les molècules, i la relativitat general, que explica com es deforma l’espai pels voltants d’un forat negre. I això no ho sabem fer. Ara, a mi em fa l’efecte que no es pot viatjar al passat. No em sorprendria que fos possible, però encara em sorprendria menys que no ho fos [riu].

Vostè ha dit que no veu cap incompatibilitat entre ciència i religió.

Això depèn de què s’entengui per religió, però no veig cap incompatibilitat fonamental entre la ciència i l’existència d’un Déu que va crear la Terra. També penso que si existeix un Déu com aquest, ha de treballar dins de les limitacions de les lleis de la natura. Ara, ja fa molt de temps que vaig perdre l’interès per aquestes qüestions. No soc religiós, dubto que Déu existeixi, però la meva posició és que no m’importa si existeix o no. No m’importa perquè amb els anys he descobert que la ciència és molt interessant i poderosa a l’hora d’ensenyar-nos com funciona l’Univers. Permet arribar a respostes que són molt veraces, que es poden reproduir i posar a prova, i així es progressa ràpidament. Francament, trobo tot això molt més interessant que les especulacions sobre Déu.

Quin paper juga la ciència en la nostra cultura?

La ciència és una part molt important de la cultura moderna. Quan girem la vista cap al Renaixement, veiem l’herència d’un art meravellós, però també del mètode científic. El mètode científic va ser la fundació de la ciència moderna i és part de la cultura que ens ha arribat d’aquella època. Si mirem endavant i ens preguntem què pensarà la gent que viurà d’aquí uns segles sobre l’herència dels segles XX i XXI, una part molt important d’aquest llegat cultural serà la comprensió de les lleis de la natura i com han donat lloc a tot el que veiem a l’Univers. Ja fa anys que em dedico a col·laborar amb artistes per desenvolupar projectes que recullen la bellesa i la potència de la ciència a través de la poesia, la música, la pintura o les simulacions per ordinador. Aquesta frontera és un lloc magnífic on treballar.

Per acabar, una pregunta que em va demanar que li fes un nen de 6 anys: què li passa a un objecte que cau dins d’un forat negre?

No en tenim ni idea [riu]!