Per què no tenim prou aigua?

BarcelonaLa sequera s'aguditza. Fa mesos que la manca de precipitacions és ben visible i ara els problemes arriben ja a les reserves d'aigua. Aquesta setmana s'ha declarat l'alerta hidrològica a 135 municipis de la part alta del Ter, al tram mitjà del Llobregat i al sector de l'Anoia-Gaià. Han arribat les primeres restriccions a l'agricultura, a la ramaderia i a la indústria, i en l'àmbit particular s'ha establert un límit de 250 litres per persona i prohibicions d'omplir una piscina o de regar el carrer amb aigua de l'aixeta. Aquest tipus de restriccions podrien estendre's a finals de setembre si no arriben pluges, segons va explicar divendres en roda de premsa la consellera d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, Teresa Jordà. L'escenari d'alerta, el que implicaria aquests canvis, s'activa en principi quan les reserves als embassaments baixen del 40%. A hores d'ara el nivell dels embassaments se situa al voltant del 43%, i cal tenir en compte que es va baixar del 50% fa tot just tres setmanes. Fonts de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) diuen que aquest descens tan acusat es deu a l'avançament de campanyes de reg, cosa que fa pensar que en les pròximes setmanes el ritme de baixada dels embassaments hauria de ser menys acusat.

Aquesta setmana han arribat algunes tempestes localment fortes, però no han passat de ser aiguats bastant localitzats i que han afectat en alguns casos zones bastant pròximes a la costa, més que indrets de les capçaleres dels rius; per tant, no cal esperar que aquestes darreres pluges canviïn gaire el panorama. És més, la setmana que ve començarà un nou episodi de calor forta acompanyada segurament d'absència de precipitacions.

Per entendre el problema de l'aigua a Catalunya és important saber que el país està dividit entre els rius que desemboquen directament al Mediterrani, les anomenades conques internes de Catalunya, i els que acaben alimentant el tram final de l'Ebre. El 92% de la població es concentra a les conques internes, que, per contra, tenen una capacitat d'emmagatzemar aigua més de cinc vegades inferior a la de la part catalana de la conca de l'Ebre. En general, quan es parla de la dada general dels embassaments es fa referència a l'aigua de les conques internes, de les quals depèn la immensa majoria de la població. Les concessions d'aigua i la gestió dels embassaments de la part catalana de la conca de l'Ebre pertanyen a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre, un organisme que depèn de l'Estat.

Els dos sistemes no estan connectats, però hi ha un minitransvasament que porta aigua de l'Ebre cap al Camp de Tarragona i del qual es beneficien 71 ajuntaments i més de vint indústries de la zona. Durant la greu sequera del 2008 es va arribar a aprovar per reial decret la prolongació d'aquest transvasament cap a Barcelona, però l'arribada de les pluges abundants durant la primavera d'aquell any va deixar aquesta mesura suspesa just dos mesos després de la seva aprovació. Ningú sap què passarà quan arribi la pròxima situació tensa a les conques internes, ja que la planificació hidrològica no planteja nous transvasaments entre conques, segons el director de l’àrea d’Abastament d’Aigua de l’ACA, Jordi Molist.

Precisament la crisi del 2008 va obligar a buscar solucions que reforcessin el sistema quan les conques internes tornessin a passar per una situació tan tensa. Una de les solucions és la creació de les dessalinitzadores que hi ha al Prat i a la Tordera. Totes dues treballen a ple rendiment des de fa mesos i han aportat 33 hm3 d'aigua al sistema, cosa que vol dir que sense la seva aportació d'aigua ara els embassaments estarien 5 punts percentuals per sota del que estan. L'aposta per la dessalinització seguirà en els pròxims anys: està previst gairebé duplicar la capacitat de dessalinitzar aigua durant el període 2022-2027 amb l'ampliació de la planta a la Tordera, que passarà de poder produir 20 hm3 d'aigua a l'any a un potencial de 80. El gran problema de la dessalinització és que per obtenir mil litres cal gastar 3 kWh, un consum energètic molt més elevat que el d'altres sistemes per obtenir aigua.

El consum domèstic i el turisme

Un altre aspecte que ha afavorit l'estalvi és la baixada del consum per habitant. A principis del segle XXI a Catalunya es va arribar a uns nivells de gairebé 145 litres per persona i dia, una dada que després de la sequera del 2008 va arribar a baixar per sota dels 115. En els últims anys les dades reflecteixen un repunt del consum. El 2020 el consum va superar els 120 litres per persona i dia per primer cop des del 2011. Aquest repunt preocupa: segons va explicar dijous en roda de premsa la consellera Jordà, avui estem consumint 11 litres més per persona i dia que el 2019.

Si es miren dades per comarques, hi ha diferències notables. Amb valors del 2020, la Terra Alta (97 litres per persona i dia), el Berguedà (102) o la Segarra (106) tenen els consums més baixos, mentre que el Baix Empordà (207), la Cerdanya (215) i sobretot l'Alt Ribagorça (352) i la Vall d'Aran (373) tenen els més alts.

Un aspecte que ràpidament salta a la ment quan es pensa en el problema de l'aigua és el del turisme. Es podria pensar que té un pes important en l'equació, però tant des de l'ACA com experts com el catedràtic emèrit d'ecologia de la Universitat de Barcelona Narcís Prat coincideixen que no és un dels problemes importants, tot i que té l'inconvenient que tensa el sistema precisament a l'estiu, que és quan habitualment hi ha menys aigua disponible. De fet, el 2020, en plena pandèmia i sense turistes estrangers, el consum d'aigua va pujar respecte a l'any anterior.

Aquesta primavera l'ACA ha engegat precisament una campanya de conscienciació sobre el consum d'aigua orientada als turistes. La campanya aporta dades punyents, com ara que a París hi ha 26 vegades més aigua disponible que a Barcelona i a Viena unes 300 vegades més.  

L'augment del bosc

La manera com estem canviant la nostra manera de viure ens porta a una situació cada cop més tensa pel que fa a l'aigua. Un exemple senzill i clar és el d'un estudi sobre la conca de l'Onyar fet entre d'altres pel professor de la Universitat de Girona i investigador de l'ICRA Sergi Sabater. En els últims 30 anys la coberta forestal a la zona ha incrementat del 33% al 42%. Les zones de regadiu han passat del 8,3% al 10%, i les àrees urbanes del 3,7% al 8,4%. Totes les variables porten cap a menys aigua disponible.

L'augment de bosc és generalitzat a Catalunya per l'abandonament dels cultius de secà, i aquest és un factor que també contribueix a fer que hi hagi menys aigua. Més arbres volen dir menys aigua que arriba als aqüífers o que baixa pels rius. L'Onyar està tan contaminat com fa deu anys, assegura Sergi Sabater, i el motiu principal d'això és la poca aigua que hi baixa. Cita l'exemple d'Amsterdam, on potabilitzar l'aigua és un procés que requereix només un filtre de sorra i posar-hi una mica de clor, perquè l'aigua circula en gran quantitat. A Catalunya la potabilització de l'aigua és molt més complexa, i en bona part això és degut al fet que els rius baixen buits. Segons Sabater, fer servir massa aigua i provocar que els rius tinguin poc cabal també té un cost econòmic, ja que la potabilització és més complicada.

L’assignatura pendent de l’aigua regenerada

Els experts coincideixen que hem de passar a tenir una mentalitat de reaprofitament de l'aigua, a donar-li tots els usos possibles abans de llançar-la al mar. Actualment, es produeixen a Catalunya 53 hm3 d'aigua regenerada a l'any. Aquesta és una aigua que no es potabilitza, sinó que es destina a usos agrícoles, industrials o lúdics. Fonts de l'ACA asseguren, però, que s'ha pogut demostrar que l'aigua regenerada té més qualitat que la que baixa pel riu i entra en el procés de potabilització.

Sens dubte, qui ho té pitjor són els 280 municipis que no estan connectats a cap xarxa i que s'abasteixen de captacions pròpies. Segons Narcís Prat, no hi ha una solució única al problema de l'aigua, sinó que es tracta d'un conjunt de petites solucions.  

L'agricultura ha d'estalviar més

L'agricultura té el paper més destacat en tot aquest aspecte, ja que és amb diferència el sector que consumeix més aigua. L'investigador en ús eficient de l'aigua en agricultura de l'IRTA Joan Girona llança una dada contundent: per produir el que menja un europeu diàriament fan falta 3.500 litres d'aigua de mitjana. Segons Narcís Prat, l'agricultura és el sector que menys conscient és, o vol ser, de l'escassetat d'aigua. Per a ell, obres com el canal Segarra-Garrigues no s'haurien d'estar fent i es fa poc per millorar l'eficiència en cultius com el blat de moro i l'alfals, que s'utilitzen bàsicament per a alimentar animals.

En els últims anys és freqüent veure conreus tradicionalment de secà com la vinya o les oliveres transformats en regadiu. Segons Joan Girona això té molt de sentit, ja que els conreus de secà seran els que més patiran en les condicions de menys aigua de les pròximes dècades, i amb una justa i mesurada aportació d'aigua se'n pot augmentar clarament la producció. A l'IRTA s'investiga per saber com produir aliments amb menys aigua, i també es treballa per generar programari que ajudi els pagesos a dur-ho a terme. Fins i tot eines com drons o imatges de satèl·lit són útils per determinar quanta aigua necessita un cultiu.

Ser menys carnívors també ajudaria a estalviar aigua. Per produir una poma fan falta uns 70 litres d'aigua, mentre que per produir un bistec d'uns 100 grams en fan falta 1.500. Nutricionalment, no aporten el mateix, però queda clar que una reducció del consum de carn suposaria un ús de l'aigua menys intensiu.