No run, no fun

Periodista I EntrenadoraFa dos anys van volar. Literalment. Holanda era molt i molt ràpida, podia córrer i ningú podia aturar-la. Van de Sanden s’escapava per la banda a una velocitat endimoniada, Lieke Martens deixava enrere totes les rivals i carregava la cama per fer el seu xut preferit al pal més allunyat, i Miedema arribava abans que qualsevol defensa a les accions dins de l’àrea. Tot en l’equip oranje anava una marxa més ràpida que en el de les rivals. Per si això no fos prou artilleria, Van de Donk empenyia i empenyia endavant i Spitse posava cada falta i cada córner amb una precisió quirúrgica. Tot plegat convertia la selecció de Sarina Wiegman en imparable. Efectivament, ho va ser durant un mes, animada per un públic que va anar emocionant-se amb el pas dels partits, fins a proclamar-se campiona d’Europa el 2017.

Aquesta etiqueta l’ha perseguit en els últims 24 mesos, en què s’han anat perdent dosis de brillantor i explosivitat. Li va costar moltíssim classificar-se per a aquest Mundial i, de fet, va haver de superar una repesca davant Suïssa a finals del 2018. Però és que Holanda ja no volava. Ni literalment ni emocionalment, tot i que pel camí el vestidor ha anat sentint-se cada cop més poderós, gairebé invulnerable. Al final, ser campiona d’Europa té un valor. Té un pes. I, d’alguna manera, fins i tot ajuda a guanyar els partits.

Amb aquesta ànima d’autoconfiança, Holanda ha anat superant rondes a França, resolent amb ofici el que no sempre sabia resoldre amb el joc. Els partits de la selecció oranje han sigut espessos. Holanda s’ha encallat contra totes les seleccions, que l’han privat d’espais i l’han aconseguit anul·lar. Si Van de Sanden no pot córrer per la banda, si Martens no té marge per superar la primera adversària i si Miedema no té munició a l’àrea, Holanda no rutlla.

I ahir la segona semifinal va moure’s en aquests registres lents que deixen sense idees Holanda. El partit va tornar a ser espès, i això és sinònim de problemes per a l’equip neerlandès. Al davant, Suècia també patia per les mateixes causes, perquè el futbol a ratxes de les escandinaves també agraeix metres per córrer. Jakobsson va provar duels exteriors contra Van Dongen i se’n va sortir. Blackstenius va posar més cames que les centrals holandeses en gairebé cada conducció, però la potència que exhibia no trobava mai prou premi. Hurtig no era Rolfö -ahir sancionada-, per més que anés fent feina de formiga en fase defensiva i combinacions a camp contrari. Peter Gerhardsson esperava que Kosovare Asllani trobés alguna d’aquelles recepcions a camp obert que encetés una transició letal per a Suècia. Però res. No run, no fun. I el partit no podia córrer i, sense embranzida, no acabava d’alçar el vol.

Fins a falta d’un quart d’hora de partit, quan les banquetes van buscar l’única peça elèctrica que tenien. L’única que pogués sacsejar cadascun dels bàndols: Van de Sanden va entrar per Beerensteyn i Janogy, per Hurtig. L’holandesa, només d’entrada, ja va generar cridòria a les graderies, ja va canviar una mica les coses. Va disposar d’alguna carrera per il·lusionar l’equip oranje, però les va interpretar malament. Està sent la tònica de tot el torneig per a Shanice, que està vivint amb angoixa aquesta falta d’espais i de ritme en els seus partits i fa centrades molt imprecises. L’entrada de Janogy no va tenir l’efecte del partit contra Xile, el dia de l’aiguat, perquè el partit ja venia frenat. Sense més punch, Suècia va anar a menys i Holanda va acabar omplint l’àrea a partir d’una Van de Sanden revulsiva. Quan Holanda run, Holanda fun.