27-S? No puc votar!

No puc votar. Tinc dona, fills, casa (hipoteca), cotxe, gat... i res de res: no compten amb mi. He tingut possibilitats d’emprendre, crear ocupació, equivocar-me (massa), pagar impostos, casar-me (això sí, per l’Església)... i res de res: no puc votar. Ara bé, puc penjar estelades al balcó, seguir tertúlies televisives i radiofòniques en tots els canals possibles, des d’El Punt Avui TV fins a 13TV (hauria sigut més apropiat 666TV) passant per RAC1, però... res de res. Puc posar-me una bandereta espanyola a manera de polsera, participar a la megamaxihipermultitudinària manifestació del 12-O a plaça Catalunya, anar a mítings de Societat Civil Catalana i contribuir, amb una conspícua donació, al seu finançament transparent i immaculat però no hi puc donar suport (indirectament) a les urnes. No sóc res. Un fantasma, una ameba, un ectoplasma polític que ja no fa gràcia. Els meus amics i coneguts ja no parlen amb mi de política, i m’eviten quan toquen temes importants. “Què vols que digui! Si ell no vota!”, fan amb el gest teatral d’una de les mans, segurs que aquesta prerrogativa del meu estatus polític condiciona el meu pensament de tal manera que treu validesa a les meves opinions. Vaig tenir un moment de glòria només, gràcies al 9-N, aquell simulacre de democràcia, aquella mena de costellada on va participar una menyspreable colla de dos milions de diumengers en fila com formigues (“camí del sol per rutes amigues unes formigues”). I no ha servit de res! Quin morro! Per una vegada que em conviden a votar, després es passen el meu vot pel folre afirmant, des del Gobierno de España (l’important), que jo havia participat en un esdeveniment de fireta i que nada de nada. Juro que no m’enganyaran més. A tot estirar, per ser honest, he pogut gaudir de les apassionants eleccions municipals, capficant-me en el duels entre Trias i Clos, Trias i Hereu, Trias i Ada Colau, aquest últim perdut per pocs vots i falta de sensibilitat pel que suposa l’impacte del turisme a l’àrea metropolitana de Barcelona. Friso esperant les properes eleccions del 2018 ( ancora tu, Trias?), única bonificació quadriennal a la meva disposició, i ja m’estic organitzant per crear fulls d’Excel fent previsions i projeccions amb candidats ficticis.

De totes maneres, resulta que el problema no és només meu ( mal comune mezzo gaudio ): a Espanya n’hi ha més de 2.100.000 d’aquests ectoplasmes que vaguen com zombis pel carrers de les nostres ciutats, ciutadans d’Europa obligats a votar en un país d’origen que hem deixat fa anys i del qual ja no entenem res! Un altre punt a favor d’aquesta UE paradisíaca incapaç de legislar una norma única per a tots els seus membres. Per contra, comprovem que a la Gran Bretanya tots els ciutadans de la Commonwealth, residents, tenen dret i vot! Una institució herència de l’Imperi Britànic resulta, doncs, més moderna que una Unió Europea que tant de guai va pel món. Recordo que em vaig queixar d’aquesta situació al mateix Duran i Lleida ante-destape, un dia de Sant Jordi, i em va demostrar la seva indignació prometent-me que aquest tema seria present en la seva misteriosa agenda. Res de res. Seguim en aquests llimbs, vivint com espectadors mal tolerats mentre d’altres decideixen per nosaltres.

2.100.000 a Espanya i 382.512 a Catalunya són molts. Entenc la por de qualsevol govern davant aquesta bossa de votants difícilment interpretable. Què votarien els anglesos entre un PP o un PSOE que no tenen res a veure amb els corresponents partits conservador i laborista? I els alemanys, tan disciplinats, votarien en clau alemanya o espanyola? I els italians? Mare de Déu, els italians... Impossible preveure-ho tot, però això no justifica aquesta situació dins d’una UE on la mobilitat entre països és cada cop més alta.

Malgrat tot, té la seva gràcia: viure a Catalunya en un moment històric tan important i no ser-ne actor polític, cap responsabilitat. Ara que hi penso, com a bon italià especialitzat en canvis de carril a l’últim moment (historia docet ), sempre podré dir: “No! Non è stata colpa mia! ” Tot ajuntant les dues mans per les puntes dels dits amb els polzes rectes tocant-se un amb l’altre, en un gest entre la súplica i les ganes de ser deixat en pau. Ma per favore!

P.S. Tinc un pla B: he aconseguit que el meu sogre, agnòstic empedreït, em cedeixi el seu vot a canvi d’un dinar al Restaurant Hisop (per comprovar-ho m’haurà de passar la foto de l’acte per WhatsApp).