Quan només existeix el Barça
És un mantra repetit fins a l’esgotament: “Si aquest jugador no vol venir, que no vingui. Si dubta entre el Barça i un altre club, que el bombin”. Una part del barcelonisme acostuma a fer aquesta diagnosi durant els mesos de juny, juliol i agost, quan els titulars dels diaris esportius s’omplen de futuribles i converteixen cada negociació en un serial amb canvis de guió diaris i MacGuffins constants. Molts aficionats -i periodistes- exigeixen a jugadors nascuts a dos mil quilòmetres de Barcelona que jurin amor etern al blaugrana, com si s’haguessin criat a l’Escolania de Montserrat o la seva família tingués seient al Camp Nou des del temps de Kubala. I molts cops aquest mantra està mediatitzat per informacions interessades que surten d’una de les parts, ja sigui l’entorn del jugador o el mateix Barça.
S’oblida massa sovint que a Moscou, Tòquio, Amsterdam, Buenos Aires o Tànger el Barça competeix amb marques igual de potents que la blaugrana. Aquesta implicació emocional que s’exigeix a jugadors que han tingut una educació futbolística allunyada del que implica el Barça està fora de qualsevol lògica. Ens mirem massa el melic. Que un jove crac tingui un amor pel Barça que el pugui fer triar el Camp Nou en comptes de propostes econòmiques més potents serà una excepció. Mal que ens pesi, els diners acostumaran a decantar la balança gairebé sempre. Els futbolistes miren pels seus interessos, i prendran la seva decisió sobretot per l’oferta econòmica i el projecte esportiu que se’ls promet. No els podem demanar un romanticisme que molts aficionats apliquen només en el marc teòric.
Per intentar, però, que el marge de seducció del Barça sigui més gran, el club ha de ser radical en els seus trets diferencials. Dubtar mínimament, fer un pas enrere, per petit que sigui, és renunciar a una manera de ser que et fa únic i, per tant, més competitiu. Si el Barça s’acaba convertint en una multinacional més, amb els mateixos patrons que PSG, Bayern o City, haurà de batallar exclusivament en el terreny econòmic. Això sí, amb un parell de punts a favor: Barcelona i Messi. La ciutat té una capacitat d’atracció que ajuda a convèncer els indecisos, i el fet de jugar al costat de l’argentí també compta, malgrat que a aquesta carta li queda poca partida.
Fem un exercici de memòria. ¿Com es van seduir alguns futbolistes que van acabar aquí tot i tenir propostes superiors de fora? Gràcies al dream team o al Barça de Guardiola. Perquè aquells equips enlluernaven amb la seva excel·lència i radicalitat. Només així, no cedint ni un mil·límetre, es podrà seguir sent competitiu contra butxaques més plenes.
