Només per a fanàtics del gènere fantàstic

HBO va estrenar la setmana passada Lovecraft country, una sèrie de la qual, de moment, només n’ha emès dos episodis. I, amb franquesa, ja n’he tingut prou. Malgrat tot, inicialment la proposta semblava interessant.

La sèrie és una adaptació de la novel·la del mateix nom publicada el 2016 per Matt Ruff. Es tracta d’una història on es combina tot l’univers de fantasia fosca i terror de l’autor Howard Phillips Lovecraft amb el context social de la Nord-amèrica dels anys cinquanta. Ara bé, si no sou experts en aquest gènere i desconeixeu aquests autors i l’univers que mostren, és igual. En principi, ha de ser possible acostar-se a aquest tipus de ficció fantàstica amb ulls de neòfit i deixar-se arrossegar per la història.

Lovecraft country té com a protagonista l’Atticus, un noi afroamericà que ha lluitat a la Guerra de Corea i que quan torna a casa descobreix que el seu pare ha desaparegut en unes circumstàncies estranyes. Una carta li dona pistes del lloc on pot haver anat i, juntament amb el seu oncle George i la seva amiga Letitia, decideixen fer el viatge per trobar-lo. Els tres protagonistes són aficionats a la novel·la fantàstica i de terror i en les seves converses sovint es fa referència a la literatura i els personatges d’aquests gèneres. Durant el trajecte, els protagonistes patiran la violència del supremacisme blanc, cosa que evidencia la impunitat del racisme de l’època. Però, especialment quan es fa de nit, hi haurà un risc afegit: l’aparició d’uns monstres terribles i uns zombis que els atacaran. La barreja de gèneres i el context social que retrata és llaminer perquè permet la construcció de tot un missatge simbòlic. Mentre que la història del cinema i la ficció televisiva nord-americana més tradicional han estigmatitzat sovint els negres convertint-los en els dolents, ara es capgiren els estereotips. El clima de terror de l’Amèrica supremacista (que connecta molt bé també amb l’actualitat als Estats Units) ve reforçat per l’aparició d’aquestes bèsties terribles. En el segon episodi, l’arribada dels protagonistes a una mena de lògia inquietant de la qual l’Atticus és descendent fa que la trama es torni entre enrevessada, grotesca i còmica. Entrem en una barreja de Matrix, Stranger things, Harry Potter i Joc de trons delirant on, per acabar-ho d’adobar, hi ha la clàssica característica del gènere de terror en què els personatges sempre s’aboquen allà on és evident que hi ha el perill. També hi ha una trama amorosa i sexi com a complement. Però el desastre és que amb només dos episodis perds fàcilment el fil del propòsit de tot plegat: ja no saps qui representa que són els personatges secundaris, quines connexions tenen amb els protagonistes, quines motivacions els mouen a lluitar contra ells, ni què hi pinten tota aquella varietat de monstres i éssers malvats. Això sí, tot té una posada en escena de misteri i sofisticació que demana molt sentit de l’humor per pair-ho. Lovecraft country deu ser només apta per a fanàtics del gènere o persones amb molta paciència.