Només ens queda la fe
El millor llibre que s’ha escrit sobre l’Espanyol és Una cuestión de fe, del gran Enric González. No és el primer cop que apareix en aquest espai. Un llibre recomanable per a pericos i no pericos en el qual l’autor conclou que la fe és l’únic (no) argument per ser de l’Espanyol. Perquè no hi ha cap idea racional que expliqui la nostra tria. I perquè no n’hi ha gaires que justifiquin la nostra esperança per a un futur millor. Tanmateix, persistim. Amb una combinació de voluntarisme i inconsciència, seguim pensant que algun dia marxarem de la festa amb la més guapa.
Aquesta fe que ajuda a entendre l’essència de la nostra militància ens és útil per explicar la contingència del nostre moment actual. Fa tres setmanes, la meva espècie protegida es titulava “Ganes d’estar equivocat”. Convençut que amb Gallego no ens en sortiríem, desitjava equivocar-me. Ara no crec que quedin gaires pericos amb arguments per pensar que això té una solució diferent a la del canvi d’entrenador. En aquest equip no hi ha cap senyal de vida. Cap dels dotze partits oficials jugats fins ara permet ser optimista. No es veu una evolució en el joc. I els missatges de l’entrenador no transmeten cap motiu per confiar en un canvi. No és un problema de resultats, tot i que comencen a preocupar-me. De fet, podem estar contents amb els quatre punts que tenim: sense una mica de sort, ara mateix estaríem amb zero punts i cuers. Els partits perduts han sigut derrotes clares. En els altres dos, perdre no hauria sigut cap injustícia.
Els jugadors cada dia semblen més dolents. Els errors individuals no són una taca que embruta un bon joc, són conseqüència d’una inseguretat i una desubicació generals.
Jo voldria trobar un argument per a l’esperança, però no me’n surto. Tinc la sensació que els jugadors no es creuen l’entrenador. No entenen per què ha canviat una estructura de joc que va funcionar tan bé en la recta final de la temporada passada. Però potser no és aquest el diagnòstic correcte. Potser, com va dir ahir David Gallego, tot és conseqüència de la falta d’intensitat i el bloqueig psicològic. Si és això, tampoc no veig com es pot resoldre.
Cap motiu racional per a l’esperança. Una afició que ha passat de la màxima il·lusió per una temporada que s’albirava especial a la més gran de les decepcions. Crec que ben aviat s’haurà de prendre la decisió. Esperar una cosa diferent només pot ser conseqüència d’un acte de fe. Que no tinc cap problema en fer.