21/11: Noms de poble

Alfonso Guerra posava com a exemple de la persecució del castellà que els noms dels pobles, a Catalunya, estiguin (només) en català. No és que estiguin en català. És que són en català. Arreu, els topònims són en la llengua pròpia que parlava la gent quan es van crear. Cadascun en la seva. Certament, alguns noms de pobles i ciutats tenen traducció a d’altres llengües. En català diem Saragossa, en castellà Lérida i en totes dues Londres. Però quan hi vas, a l’entrada de la ciutat hi posa London. També hi ha ocasions en què sobre el nom real d’una població s’hi sobreposa una d’aquestes traduccions a una altra llengua i, si és a la llengua del poder, se li dona el caràcter d’oficial. Fa anys es feia la broma que Franco volia canviar Maçanet de Cabrenys per Demasiado Limpio de Cabritos. I al País Valencià van sobreposar al nom de la Vila Joiosa un Vilajoyosa que té ben poc sentit en castellà. Però els noms són el que són. I només se’n poden queixar (i això té a veure amb la polèmica política sobre la nova llei d’educació i la llengua vehicular de l’escola) els qui, com Guerra, consideren que només és veritable el que és oficial, és a dir, el que té el poder darrere. Que les coses no són perquè són, sinó perquè les publica el BOE.