La nòria
Exconsellera d’Afers SocialsDesprés de set setmanes de judici, tinc la sensació d’estar en una d’aquelles nòries que els estimats firaires munten als pobles i ciutats del nostre país. De sobte ets a dalt de tot. Després d’uns instants, baixes fins a baix de tot, però quan mires al voltant t’adones que no t’has mogut de lloc. Tinc sensacions contradictòries.
Per un costat, estem ferms i positius perquè estem posant en evidència aquest relat fictici amb el qual pretenen condemnar-nos i fer-nos desistir dels nostres anhels de justícia i llibertat. Escoltem testimonis de càrrec que ens expliquen relats de ciència-ficció i, quan això succeeix, intentem ajudar els nostres advocats perquè els interrogatoris siguin incisius i contribueixin a desmuntar aquesta gran mentida, aquesta vergonya democràtica.
Per l’altre costat, però, també sentim cansament, decepció i indignació. El cansament és inevitable si tenim en compte les jornades maratonianes que ens veiem obligats a fer per assistir al judici. A més, el fet d’estar privats de llibertat endureix notablement el nostre dia a dia. Ens llevem cada dia a les 7 del matí per ser traslladats a l’Audiència Nacional i, d’allà, ens transporten al Tribunal Suprem. Per tornar a la presó, repetim exactament el mateix camí a la inversa. Tot plegat, amb els respectius controls de seguretat. I així cada dia. Se’n ressent el nostre cos, la nostra ment i, per tant, el nostre dret de defensa.
La decepció i la indignació es manifesten quan veiem les injustícies i les arbitrarietats a què ens sotmet el Tribunal. No se’ns permet contrastar el relat inversemblant dels testimonis amb imatges reals del que va passar; no se’ns permet preguntar sobre qüestions que surtin del marc temàtic que hagi estipulat l’acusació, i es permet als testimonis contestar amb evasives a les defenses mentre que, a les acusacions, els responen mostrant grans dosis de seguretat i certesa. I, per si tot això no generés prou sensació de frustració i impotència, ara Marchena entona cada dia un “ Despejen la sala ” abans que nosaltres sortim, motiu pel qual ja no podem saludar les nostres famílies com sí que podíem fer a l’inici del judici.
Marchena veta les abraçades
En moments durs com els actuals, el suport emocional de les famílies és essencial. És potser per això que Marchena ha decidit finalment negar-nos les seves abraçades. Poder tenir contacte físic amb elles i ells és un fet que des de fora pot semblar insignificant però que per a nosaltres no ho és gens. Ens reconforta. Cal recordar que ens passem dies sense veure la llum del sol, i això ens influeix anímicament. A vegades, l’únic moment en què podem gaudir d’una estona de lleure és durant les classes d’aeròbic del cap de setmana, a les quals intento acudir sempre que puc. Aquest cap de setmana, però, hi ha una activitat especial a la qual no penso faltar. Es tracta d’una gimcana que de ben segur ens servirà per alliberar la tensió i la indignació acumulada.
En concret, abraçar l’estimada germana Montse és vital per a mi. Ella és l’ànima bessona que sempre he tingut al costat. A les verdes i a les madures. De fet, des que vaig entrar a la presó la Montse ha hagut d’assumir moltes responsabilitats que, fa només un any, mai hauria imaginat que passessin a formar part del seu pla de vida. Mai no li podré agrair prou tot el que està fent. El lema de la nostra família, però, és la resiliència, i és per això que ha decidit fer un pas endavant, presentar-se a unes eleccions i plantar cara a aquells que ens volen silenciats i atemorits. Moltes gràcies per la teva generositat, la teva valentia i per haver decidit ser la nostra veu a l’exterior.
I, tot i les dificultats i la manca de llum i d’abraçades, tenim la certesa que baixarem de la nòria. Que no ens rendirem. Que sortirem lliures i que, quan ho fem, mantindrem el cap ben alt i els nostres principis i objectius polítics i socials intactes. Això, que ningú ho dubti.
