Notes d'un habitant de l'infern

L'estiu del 1914, amb 19 anys, Ernst Jünger es va allistar voluntari tan aviat com va saber que havia esclatat el conflicte que, temps després, havia de rebre el nom de Primera Guerra Mundial. El mateix van fer milions de joves a tot Europa. Llavors, ni Jünger ni ningú podien preveure que la guerra duraria quatre anys i seria la més sagnant, brutal i destructiva que havia conegut el món. Com l'autor mateix reconeix, el seu cor aventurer no es va apuntar a la carnisseria per patriotisme o sentit del deure (tot i que aquestes consideracions hi devien pesar), sinó per viure noves experiències i contar-les. Al capdavall, la guerra era l'aventura més gran que Europa podia oferir a un jovenet fastiguejat de la rutina d'una educació i un entorn massa rígids. La guerra no va ser el que s'esperava, però s'hi va adaptar, i el va transformar. El jove aspirant a escriptor va sobreviure a aquesta estranya escola amb vuit ferides greus i les més altes condecoracions, i amb una mirada durament disciplinada en la fredor. Quasi tots els seus companys hi van morir.

Des que va marxar al front, el 30 desembre del 1914, fins que el va abandonar, el setembre del 1918, Jünger va anotar, dia a dia, el que anava vivint. Pretenia que aquest dietari, escrit a correcuita, esdevingués la base documental d'un llibre de guerra. Així va ser. Aquests quaderns li forniren el material d'un dels grans volums de memòries del conflicte, Tempestes d'acer , publicat per primer cop el 1920 i revisat a fons moltes vegades. Els quaderns, en canvi, es van conservar inèdits, i ara es publiquen per primera vegada. Per descomptat, aquest dietari de batalla (i mai millor dit) no té l'elaborada destresa literària ni la incisiva acuïtat d'un llibre reescrit al llarg de tota una vida per qui acabaria sent un dels grans prosistes del segle XX. Són els apunts escrits a rajaploma -enmig de les explosions o en les pauses forçoses dels hospitals de sang- d'un jovenet que lluita contra l'angoixa en unes circumstàncies extremes, i no cal esperar ni la felicitat metafòrica ni l'estilitzada contenció de l'obra mestra posterior. A canvi, ens ofereixen l'experiència immediata del soldat, sense més filtres que els que interposa el cap quasi sempre fred de l'autor a l'hora d'explicar-se a si mateix el que viu. La decisió de la traductora, Carmen Gauger, de no desenvolupar les nombroses abreviatures del text entrebanca a voltes la lectura, però també reforça aquesta sensació d'atuïdora immediatesa que desprenen les frases.

Aquest és un món d'horror, una immensa ruleta russa oferta a l'atzar; però també és un univers quotidià, on la gent s'acomoda, beu, juga a cartes, es troba amb dones comprensives o fins i tot fa excursions de recerca entomològica en les estones lliures. El de la trinxera és un món inhòspit i fràgil, però no invivible (mentre no et mata): Jünger el descriu amb tota l'exactitud i l'objectivitat de què és capaç. El diari no té comparació amb cap altre llibre sobre aquesta guerra ni per l'extensió, ni per la intensitat, ni tan sols per l'actitud: distanciada, sense por, ni odi a l'enemic, ni exaltació patriòtica, ni recriminació; només la voluntat de participar en una estranya aventura que no té cap més finalitat que la de viure-la, i de contar-la amb més d'un punt d'orgull. Com diu molt bé l'editor del llibre, Helmuth Kiesel, "el diari de guerra de Jünger és l'informe d'un jove que, amb un menyspreu de la mort i de la vida en últim terme quasi impossible d'entendre, veia la guerra com un espai tan fascinador com perillós i tracta de treure'n el màxim partit". La urgida veracitat d'aquest informe batega en cada plana i la seua lectura és hipnòtica, com un recull de telegrames d'un esportiu turista de l'infern.