Els nous anys 20
Com seran els anys 20? ¿Seran els trepidants anys 20? ¿Els feliços anys 20? ¿Els terribles anys 20? Òbviament no ho sabem i per sort el futur no s’endevina, sinó que es construeix. El futur és una figura de fang que encara no està feta i en la qual es barregen la nostra acció, fets imprevisibles i condicions establertes, que com sediments s’hi han anat dipositant, de vegades gairebé imperceptiblement. Entre el que es veu a venir, la nostra habilitat i els inesperats cignes negres anirem construint un any que donarà pas a una dècada nova.
EL MÓN. Previsiblement dos fets marcaran l’any en el món que vivim i un altre gran desafiament marcarà la dècada. A llarg termini només la capacitat d’adaptar la nostra societat a la lluita contra la crisi climàtica ens pot permetre una manera més civilitzada de viure. Es tracta de consumir amb consciència, des de l’energia fins als aliments, de manera que reduïm al màxim la nostra petjada sobre el medi ambient. ¿Ho aconseguirem? No sembla que ens ho prenguem gaire seriosament, però al març veurem si Europa és capaç d’aprovar la primera llei de transició cap a la neutralitat climàtica, que hauria d’afectar emissions, preus de transport i energia neta a un preu just. El problema és el sentit d’urgència dels polítics i els CEO capaços de prendre les decisions realment transformadores. De fet, de les principals 200 empreses occidentals que publiquen dades d’emissions, les 20 primeres són responsables del 70% d’aquestes emissions.
Les altres grans qüestions del 2020 a nivell internacional dependran del mandat de Donald Trump: de l’evolució econòmica i comercial internacional i de la seva gran capacitat de desestabilització de l’Orient Mitjà. De moment, l’ impeachment està en l’aire i els demòcrates encara han de decidir qui serà el candidat més ben situat per convertir-se en un veritable desafiament a les urnes el 3 de novembre. Si ho serà Elizabeth Warren, l’acadèmica senadora de Massachusetts, un candidat més moderat com l’exvicepresident Joe Biden o la sorpresa, Pete Buttigieg, un jove alcalde d’Indiana veterà de l’Afganistan.
La campanya només pot portar disgustos si Trump desplega la seva testosterona en el tauler internacional, ja sigui per les conseqüències de la denúncia dels acords nuclears amb l’Iran, l’abandonament de Síria a les ambicions de Turquia i Rússia o la política de seguidisme acrític amb Israel.
EUROPA. Probablement viurem la sortida del Regne Unit de la UE i el reforçament de les ambicions centrífugues d’Irlanda i Escòcia. Seria raonable desitjar que a qui marxa li vagi bé, però no en excés. Vist des de l’espai, Europa continua sent un oasi, malgrat tot. Econòmicament Alemanya acabarà l’any fregant la recessió i del seu futur també en dependrà el de la resta d’Europa. La successió d’Angela Merkel i la capacitat de França de mantenir un cert lideratge seran clau, mentre Espanya es va internant en el laberint i Itàlia continua empantanegada.
CATALUNYA I ESPANYA. A Espanya l’estratègia de judicialitzar el conflicte polític català ha fracassat. No ha acabat amb el sobiranisme, ha debilitat la separació de poders i ha erosionat seriosament la qualitat democràtica. L’estat espanyol ha quedat en evidència, incapaç de gestionar la diversitat interna democràticament, amb la fúria del nacionalisme espanyol dominant la dreta tradicional i amb el Tribunal Suprem severament en qüestió per haver laminat els drets polítics dels candidats independentistes i dels electors europeus. Els pròxims mesos sabrem si el PSOE de Sánchez s’imposa als crits de la reacció i les forces de l’unitarisme i l’homogeneïtzació, i és capaç d’obrir una nova etapa que intenti donar resposta al sobiranisme democràtic. El primer pas ha de ser acabar amb la repressió i imposar la política -i per tant la voluntat dels electors- a una judicatura alineada amb l’Estat profund, disposat a tot per mantenir l’ statu quo.
CATALUNYA. La política catalana previsiblement continuarà sent l’afer intern més internacional d’Espanya i d’Europa. El cicle electoral no es tancarà fins a les eleccions catalanes i serà aleshores quan els ciutadans donaran les eines per afrontar el futur. ERC i JxCat estan obligats a entendre’s en la cartera del sobiranisme, però el centre liberal es comença a moure per reconstruir-se després que Convergència quedés arrasada. Nous lideratges comencen a aparèixer reivindicant la gestió més enllà del gran actiu electoral que continua sent el president Carles Puigdemont. El 2020 molt probablement anirem a eleccions amb les candidatures sobiranistes renovades i les estratègies aclarides, si JxCat fa la feina interna que just té començada a l’espera de Waterloo.
EL NOSTRE MÓN també estarà ple d’incògnites, però estem convençuts que a l’ARA mantindrem l’aposta pel periodisme gràcies als nostres subscriptors, que saben que la llibertat no és gratis i que ens renoven la seva confiança cada dia. També sabem que naixeran uns quants nens més, fills d’aquesta redacció jove i apassionada. Benvingut, 2020!
