Una nova vida per als refugis de la Guerra Civil?

Barcelona"No he vist enlloc més d'Europa el que la societat civil va ser capaç de fer a Barcelona: construir una xarxa de refugis amb tan poc temps", diu Ana Sánchez, que ha engegat un projecte fotogràfic sobre els refugis antiaeris de Barcelona. La fotògrafa i periodista, que ha participat en diferents campanyes de recuperació de la memòria històrica, va començar la seva recerca fa dos anys i vol mostrar un patrimoni que, segons ella, és força desconegut: la xarxa de refugis de la capital catalana que, entre el 13 de febrer del 1937 i el 25 de gener del 1939, va protegir milers de vides. "Si al sòl de Barcelona queden les empremtes de l’última guerra viscuda a la ciutat, al subsol perviu un testimoni extraordinari de solidaritat, lluita i resistència", explica.

Els refugis van tenir l'impuls i el suport de les institucions republicanes, però molts van ser construïts pels mateixos veïns esgarrapant el terra amb el pic i la pala. Amb el material aplegat, Sánchez, que ha tirat endavant aquest projecte amb l'historiador Xavier Domènech, farà una exposició a la Model de Barcelona el març de l'any vinent. També s'organitzarà un congrés que vol aprofundir sobre els refugis, però no tan sols per mirar cap al passat sinó també per fer una comparativa amb altres ciutats i reflexionar sobre les vides futures que poden tenir aquests refugis.

La societat actual, més fràgil i amb més incerteses

El 2007 Sánchez va fotografiar alguns d’aquests espais amb motiu de l’exposició del Museu d’Història de Catalunya Quan plovien bombes, comissariada per Xavier Domènech i Laura Zenobi. El refugi de Pedralbes que va acollir Juan Negrín, president de la República, el del passatge Simó i el del carrer València la van colpir. "Entrar allà dins, a l'espai on Negrín es reunia amb els caps de l'exèrcit, és impressionant", diu Sánchez. Quinze anys després, amb l'ajuda del Servei d'Arqueologia de Barcelona, la Unitat de Subsol dels Mossos d'Esquadra i els veïns i veïnes, ha tornat a baixar als refugis. Tampoc ara és la mateixa mirada. "El 2007 hi havia certa condescendència perquè el patiment es veia com una cosa del passat. Ara és diferent perquè hi ha una percepció de més fragilitat i incertesa", diu Domènech.

La documentació dels italians deixa clar que l’objectiu de les bombes, que van venir per mar i per aire, era causar pànic i terror, desmobilitzar la població, i això s’aconseguia matant. Els carrers de Barcelona van ser bombardejats des del 13 de febrer del 1937 —aquell dia el creuer italià Eugenio di Savoia va llançar els seus obusos contra la fàbrica Elizalde— fins al 23 i el 24 de gener del 1939. Al final de la guerra, a Barcelona s’havien destruït 1.500 immobles. El registre de l’Ajuntament va anotar 1.816 morts i 2.719 ferits, però altres documents xifren els morts en 2.750 i augmenten el nombre de ferits fins a 7.000. Saber el nombre exacte de víctimes és encara avui impossible.

Hi ha 1.322 refugis censats, com consta a la web La ciutat dels refugis, però tant Sánchez com el Servei d'Arqueologia admeten que n'hi ha molts més que no figuren enlloc i que cada any se'n descobreixen de nous. "N'hi poden haver molts que no coneixem perquè estan en finques privades, i la suma total de refugis podria ser molt més elevada", diu l'arqueòleg Xavier Maese. Cada refugi tenia una junta responsable escollida pels mateixos veïns, i la documentació que s’ha conservat constata la importància del treball voluntari i de l'organització col·lectiva a la Catalunya d'aquell moment. "És la primera ciutat d'Europa a construir una xarxa de refugis. Londres al final no va aplicar el model barceloní perquè es va decidir que construir refugis era de covards i que als refugis es podien produir massa relacions interclassistes. Aquest debat no es va produir a Barcelona", diu Domènech. A Alemanya va ser bàsicament la mà d'obra esclava, la que va fer possibles els refugis.

Sánchez ha investigat uns 400 refugis a partir del cens que es va fer el 1938. "He buscat altres referències, he parlat amb gent del barri o experts, i molts els he descartat perquè o bé ja han desaparegut o han estat segellats en obres posteriors o no tenen condicions per entrar-hi ni tan sols amb els Mossos", explica. Des del febrer fins ara, 70 persones han contactat amb ella al correu documenta@barcelonaciutatrefugi.cat per donar-li informació. El seu objectiu inicial era fotografiar-ne 50, però creu que només podrà arribar a 40. Ha entrat en alguns refugis força desconeguts, com el que hi ha sota la llibreria Inexplicable, a Sants, i d'altres que no estan catalogats, com el que hi ha al Clot, sota una antiga fàbrica, o el que amaga una comunitat de veïns de Sarrià. N'hi ha un que Sánchez voldria fotografiar però del qual encara no té el permís: el que hi ha sota el Bosc Bertran, un bosc emmurallat enmig del Putxet que té de tot, des d'una illa fins a una cova, passant per oliveres centenàries. El bosc i la immensa torre pertanyen a la família de Josep Bertran i Musitu, que va fundar amb Francesc Cambó la Lliga Regionalista i, en declarar-se la Guerra Civil Espanyola, es va encarregar d'organitzar el servei d'espionatge franquista al sud de França. Tan sols a la ciutat de Barcelona, els agents franquistes van marcar més de 220 objectius per bombardejar. En les fotografies que fa Sánchez no hi ha nostàlgia: "Els fotografio tal com estan ara, sense artificis; no són fotografies de color sèpia", diu.

Avui entrar a la majoria de refugis de Barcelona no és segur. En moltes de les visites, Sánchez va acompanyada de la unitat de Mossos d'Esquadra que comprova que hi hagi prou oxigen o que no hi hagi gasos tòxics. Un dels refugis que feia temps que estava tancat és el de Can Peguera, al peu del turó de la Peira, entremig de les cases barates que es van fer a Barcelona durant la dictadura de Primo de Rivera. En temps de la Guerra Civil, el barri era un feu de la CNT i entre els veïns destacaven dirigents anarcosindicalistes. El refugi està inacabat i hi ha quatre accessos, però només es pot obrir una porta. A dins se sent una forta olor d'humitat. "He entrat en refugis plens de fang, i en alguns encara hi ha objectes; he trobat llaunes, una sopera, un mirall immens, grafits amb normes de convivència, el dibuix infantil d'una tortuga i pics i pales", detalla Sánchez.

Si els republicans haguessin guanyat la guerra, potser els refugis haurien tingut una segona vida. "Estaven pensats perquè després fossin biblioteques, centres cívics... Ja que hi invertien, ho volien aprofitar, però van perdre la guerra", diu Domènech. "En aquests moments són espais invisibles, inaccessibles. Són espais confinats", afegeix. Sánchez ha estat investigant què ha passat amb els refugis en altres llocs d'Europa: "A Londres els han convertit en horts urbans, a Berlín han passat a mans privades i n'han fet galeries d'art. A Kíiv [abans de la guerra] havien esdevingut clubs nocturns i magatzems", explica.

Queda oberta quina segona vida podrien tenir els refugis de Barcelona. Tant Domènech com Sánchez volen sobretot incorporar aquesta gran ciutat subterrània al relat de Barcelona: "Ara l'oferta és molt pobra, n'hi ha molt pocs de visitables, no és una oferta que permeti a les escoles o instituts coneixe'ls, han estat relegats a l'oblit", conclou Sánchez. Ara per ara se'n poden visitar tres: el 307 al carrer Nou de la Rambla, el 232 a la plaça del Diamant i el 469 al carrer Coroleu, al barri de Sant Andreu. Aviat també s'obrirà el de la Torre de la Sagrera.