Oda a Erradeté
Diuen que abans de morir veus una mena de pel·lícula que sintetitza la teva vida. No ho sé:mai no m’he mort. Però diumenge, a pocs metres de la meva localitat, una mala percepció em va fer veure una síntesi semblant sobre el nostre futur immediat. Perdíem el partit i ens enfonsàvem a la classificació de manera que molt abans d’acabar la competició ja érem equip de Segona. Vaig veure com després d’un esprint disputat amb un defensa el nostre heroi, el nostre salvador, anava coix i amb les mans demanava el canvi. En la mateixa parcel·la del camp en la qual no fa tant es va lesionar Matías Vargas. En la mateixa parcel·la de camp per on va sortir la pilota abans del no penal de Marc Roca. Una parcel·la que, pel que sembla, concentra moltes energies. Però tornem a la tragèdia nonada. Ens estem jugant la vida, la tenim encomanada a Raúl de Tomás, sabem que acabarà marcant i… es lesiona. No pot ser. Pànic silenciós a l’estadi. Jo donant cop de puny al seient (no hi pot haver club més desgraciat que nosaltres!). Però no! Només era un canvi de botes! Assaig general d’una tragèdia.
Sempre he pensat que el patró de l’Espanyol hauria de ser Sant Daniel (n’hem tingut tres de molt importants). Però amb Erradeté em plantejo si, entre ell i Tamudo, no mereixen un copatronatge a la manera de Santa Eulàlia i la Mercè a Barcelona.
Perquè el nostre Raúl té una missió a curt termini: que no caiguem en l’infern. Però si ens en sortim, en té una segona: esdevenir la palanca que permeti, en pocs anys, jugar la Champions. Perquè ell pot ser el pal de paller del canvi. El líder que faci possible el salt de qualitat. Perquè ell és un jugador de Champions. Hi pot arribar de dues maneres: fent créixer l’equip al seu voltant o de la manera habitual.
RDT ens ha tornat l’esperança. Però també un cert orgull. Aquests dies en què cada cop que poso la ràdio sento una llista de davanters centres que han de reforçar el millor club del món i part de l’estranger, no puc evitar un somriure irònic i pensar “ja us agradaria tenir el nostre heroi”. No estem en condicions de riure’ns de ningú ni de presumir massa, d’acord. Però tampoc no podem desaprofitar les poques ocasions que tenim per fer-ho.
Espero que passin molts anys, Erradeté. Però algun dia arribarà l’adeu. Com així ha de ser. I em pregunto si trobaré el gest correcte. Si em sabré acostumar a la teva absència. Però ara et vull agrair les setmanes que fa que t’estimo.
