L’odi es cola al judici
Les paraules dels guàrdies civils estan plenes d’intenció però buides de veritat
President del grup parlamentari de JXCatEl judici segueix imparable en la seva rutina diària. Ja portem sis setmanes. El temps passa ràpid i els testimonis circulen més lents del que els jutges voldrien quan venen a declarar davant el Tribunal. Tot apunta que els primers calendaris que Manuel Marchena havia acariciat per deixar-ho tot vist per a sentència la primera setmana de maig han saltat pels aires. Ningú, a hores d’ara, s’atreveix a refer previsions, però entre sessió i sessió les converses entre advocats, magistrats i oficials del Suprem deixen entreveure que és versemblant assumir que fins ben iniciat juny res estarà a punt per sentenciar.
Nosaltres, els inquilins transitoris de Soto del Real i les inquilines d’Alcalá-Meco, seguim amb resignació els ritmes diaris de trasllats des de la presó fins a l’Audiència Nacional i de l’Audiència al Suprem amb l’esperança que aviat el Tribunal revisarà una presó preventiva tan injusta com, en aquests moments, esgotadora.
Aquesta setmana -i també les que vindran- la Guàrdia Civil ha estat la protagonista, amb qui sembla que s’ha produït un nou afegitó en el relat de l’acusació. Com deia, la major part dels testimonis han estat guàrdies civils i, disciplinadament i harmònicament, han fet bé la feina que sembla que algú els havia encarregat, fins al punt de crear la sensació que tots venien perfectament amb la lliçó apresa i disposats a recitar-la. Ben ensinistrats i disciplinats han fet entrar per la porta del darrere un nou concepte: el de l’odi.
Pot semblar un tema sense importància, un joc més propi d’unes escenes de Berlanga o fins i tot -i millor encara escoltant el relat d’alguns d’ells- de l’Almodóvar més histriònic, en el que bé podria ser una nova entrega del cineasta sota el títol de La Benemérita al borde de un ataque de nervios. Però el que succeeix a la sala de vistes del Tribunal Suprem no és cap pel·lícula i menys d’humor. I res, absolutament res del que van dir i del que diran els guàrdies civils els propers dies s’escapa del que sembla una pauta prèviament pactada. Altrament, és difícil imaginar com tots i cadascun d’ells utilitzen les mateixes paraules, i fins i tot les mateixes expressions.
Un cop l’acusació que exerceix l’estat espanyol ha vist que no podran provar de cap de les maneres l’existència de fets violents, algú sembla haver decidit a darrera hora fer un gir més i posar l’odi al centre del debat. Un concepte que fins ara no havia estat present en quasi cap crònica periodística per parlar de l’1 d’Octubre, en cap atestat i en cap escrit de la Fiscalia ni del jutge instructor. En tres dies ha estat la paraula més utilitzada pels testimonis, mentre que la violència ja ha passat a ser definida per diversos agents i a preguntes de la defensa només com “ una posibilidad extrema ”, és a dir, que no n’hi va haver.
Hem sentit un agent afirmar que després de 25 anys de servei actiu en la lluita contra el crim organitzat (narcos, traficants d’armes...) mai havia vist tanta ràbia descontrolada com en les protestes del 20 de setembre davant d’Exteriors a la Via Laietana. Hem vist un altre agent explicar que per primera vegada en el seu exercici professional havia vist el reflex de l’odi en les cares i els gestos dels qui protestaven el 19 de setembre davant la seu d’Unipost, a Terrassa.
D’altres, fent un pas més en la teranyina del relat pensat i narrat per condemnar-nos, no han tingut cap problema de consciència -malgrat declarar sota jurament- per afirmar que el que havien viscut en les protestes del 19 i el 20 de setembre a Catalunya s’assemblava bastant al conflicte basc, afegint el concepte de l’odi extrem com a categoria. I així un darrere l’altre, sense cap error en la interpretació. Talment com si algú -ocult- hagués escrit un guió per orientar les declaracions.
I tot això sense que cap dels guàrdies civils que van testificar hagués patit cap cop, hagués presenciat cap company del cos ferit, ni hagués pogut presenciar cap agressió ni acte violent per part dels manifestants. L’única concreció de tot l’odi viscut eren, i cito literal, “les tècniques de seure a terra i agafar-se del braç”.
Hem vist i veurem desenes d’agents testificant amb paraules plenes d’intenció però buides de veritat. Mala intenció, cal deixar-ho clar, i que no suporta el mínim contrast amb els centenars de vídeos que els acusats hem aportat i que les defenses volen que es visionin en aquest moment del judici perquè quedi clar que res del que diuen els agents sobre les cares d’odi i la violència exercida pels manifestants s’ajusta a la veritat. El Tribunal, però, ha decidit que no permetrà confrontar en aquest moment processal les imatges dels vídeos amb les paraules dels agents. Marchena diu que els vídeos es revisaran més endavant, quan els testimonis ja no hi siguin. Tothom sap, però, que no és el mateix desmentir o simplement contrastar unes paraules quan s’acaben de dir que al cap d’unes quantes setmanes. Les regles de joc, però, les fixa el Tribunal. En aquest aspecte els presos tenim les de perdre i amb tota seguretat serà el Tribunal Europeu de Drets Humans qui tindrà la darrera paraula davant el que en la meva opinió és una clara vulneració del dret de defensa. Dit això, seguim esperançats que al final es farà justícia i arribarà l’absolució.
