Omniconnectats

En un moment de Ronin, la pel·lícula de John Frankenheimer, Robert De Niro mira un plànol del lloc on la seva banda ha de fer un robatori, i reflexiona: “El mapa, el mapa està molt bé, però no és el territori”. Aquesta diferenciació entre realitat i representació virtual de la realitat es podria aplicar ben bé a com l’omniconnexió i les xarxes socials han canviat els aspectes més bàsics de la nostra vida. Perdre progressivament la capacitat d’escriure a mà, eliminar els temps morts de la nostra vida o actuar en la realitat com si estiguéssim dins del món virtual en poden ser alguns exemples.

Fa uns anys, quan encara s’havia d’entrar a internet a través d’un ordinador per consultar les xarxes socials, els usuaris van crear identitats idealitzades, versions distorsionades i ensucrades de la seva vida, que milloressin la seva imatge de cara als altres. El següent pas, però, s’ha produït quan l’evolució de la tecnologia ha permès -gairebé hi ha obligat- estar permanentment connectats i a tot arreu a través dels mòbils. Això ha generat un canvi important de perspectiva que ha afectat directament la realitat més quotidiana. En molts casos, en paraules de Robert De Niro, ja no fem coses al “territori” i després les pengem a les xarxes. Ara generem vivències a la realitat amb l’objectiu de penjar-les al “mapa”, a les xarxes socials. Ferran Lalueza, professor de comunicació audiovisual de la UOC, explica que arribem al paroxisme quan “acabem fent coses només per poder mostrar-les, coses que mai no hauríem fet si no ens mogués l’única motivació d’exhibir-les després a internet”. Es podria pensar que estar connectats sempre i arreu ha fet que, tot sovint, sigui més important el mapa que el territori.

Com hem canviat

Una de les capacitats que s’han vist afectades en aquest nou panorama pot semblar anecdòtica però és molt representativa: l’escriptura a mà. Cada vegada escrivim menys a mà i ho fem pitjor. Segons dades de la consultora Ipsos, tres de cada quatre espanyols escriuen cada dia al mòbil, mentre que només la meitat escriuen cada dia a mà. “En la nostra activitat comunicativa l’element audiovisual predomina cada cop més per sobre de l’element textual”, reflexiona Lalueza. A més, afegeix, “gairebé tot el que escrivim al llarg del dia ho fem a través d’un teclat, i els dispositius mòbils han propiciat que fins i tot els últims reductes de la cal·ligrafia estiguin desapareixent: des de l’acte de prendre apunts en una aula universitària fins al d’anotar una cita a l’agenda passant pel d’elaborar la llista de la compra”.

Curiosament, una conseqüència de la progressiva desaparició de la cal·ligrafia és que l’ha convertida en un element distintiu, una mena de valor afegit en un món gairebé completament digital. Veure algú escrivint a mà, especialment si és jove, s’ha transformat en una curiosa i simpàtica raresa. Ara bé, més enllà de modes i tendències, diversos estudis apunten que escriure a mà dona més bons resultats als estudiants que fer-ho digitalment. Un estudi de la Universitat de Princeton va concloure que prendre apunts a classe a mà millorava la comprensió de les idees i feia recordar la informació de manera més efectiva.

El que molts experts es pregunten és, però, si és perjudicial perdre una capacitat com la d’escriure a mà a canvi de guanyar-ne una altra com la de fer-ho en teclats virtuals. Si només fos l’acte d’escriure en si, la resposta seria clara. Però no és així. L’escriptura a mà implica tota una sèrie de processos mentals que hi van lligats. Substituir l’escriptura a mà pel teclat té conseqüències. Segons els experts en el funcionament del cervell, fer servir bolígraf i paper activa tota una sèrie de reaccions i connexions en el cervell molt beneficioses, com ara la memòria motora, la concentració o l’atenció. Es calcula que l’escriptura manual exercita fins a catorze habilitats diferents.

Esclar que coordinar els dits per teclejar també requereix adquirir noves habilitats però, ¿i el que perdem pel camí? Jordi Jubany, antropòleg i autor de La família en digital, no creu, en canvi, que perdre la capacitat d’escriure sigui necessàriament negatiu. Segons comenta, “abans per reproduir un text en una màquina d’escriure ja havies de tenir el text pràcticament enllestit, però en un editor de textos el text pot modificar-se infinites vegades, cosa que sovint comporta el canvi d’estructura i el trencament de la linealitat argumental”. El canvi de l’eina d’escriptura, doncs, implica “pensar el text d’una altra manera i tenir-hi una relació diferent”, segons Jubany.

La relació entre món físic i digital

L’equiparació del món connectat al món físic també ha tingut conseqüències directes sobre la manera de treballar del cervell. Segons David Bueno, investigador de genètica de la Universitat de Barcelona, “el cervell mateix busca fer el pas de la informació al coneixement, atès que la informació per se no li resulta tan significativa com el coneixement”. Bueno, autor del llibre Cerebroflexia, el arte de construir el cerebro, ha estudiat els canvis que l’omniconnexió i l’allau d’informació constant provoquen en el cervell. Si bé és cert que s’adapta a la nova realitat, sosté Bueno, també és veritat que “perquè aquestes connexions funcionin amb eficiència cal disposar de prou estones de confort intel·lectual i de motivació per analitzar de manera crítica aquestes informacions”.

La pregunta és si disposem d’aquests temps morts del que Bueno anomena “confort intel·lectual” per poder separar el gra de la palla i la veritat de la infoxicació inherent a les xarxes socials. Una de les grans preocupacions d’empreses com ara Facebook o Google és com combatre les notícies falses que inunden el món virtual i que van tenir un paper decisiu, per exemple, en les últimes eleccions nord-americanes. No fa gaires dies, Google va anunciar una modificació del seu algoritme de cerca per combatre les notícies falses o ofensives, que la companyia reconeix que estan en un percentatge del 0,25%. Facebook també va posar en marxa un nou sistema d’alerta contra informacions que podrien ser controvertides. És a dir, que l’omniconnexió també ha afectat la manera com percebem el món que ens envolta. Som més confiats, tenim menys temps per aplicar el sentit comú i, en conseqüència, estem més desinformats justament per culpa de la sobreinformació. No deixa de ser una de les grans contradiccions de l’era digital.

La tecnologia no és neutra

Jordi Jubany, antropòleg i assessor en educació digital, aclareix que “les tecnologies no són neutres, sinó fruit d’un disseny, i ens poden canviar la manera de realitzar els processos, la manera de pensar-los i la manera de sentir-nos”. Ferran Lalueza explica el procés de manera gràfica quan descriu com “hem passat de submergir-nos en la zona més profunda de l’oceà informatiu a simplement surfejar-lo amb una despreocupada superficialitat”. El resultat és que dediquem molt menys temps i esforç a formar-nos una opinió pròpia fonamentada, i això “ens fa més vulnerables a la manipulació”, creu Lalueza. Hi coincideix David Bueno quan afirma que “la falta d’anàlisi crítica pot conduir a una credulitat més gran”.

El problema és com gestionar la sobreestimulació digital, com dedicar més estona a reflexionar sobre si el que llegim és fiable o no, si hem fet desaparèixer els temps desocupats. Estudis com ara el de la Fundación Telefónica sobre el comportament en la societat dels mòbils confirmen any rere any que, des que estem permanentment connectats, ja no hi ha pràcticament moments d’inactivitat. Consultem l’Instagram durant els trenta segons que dura un semàfor, contestem correus electrònics mentre caminem pel carrer, fem comentaris a les publicacions del Facebook mentre el gos és al pipicà o publiquem a l’Snapchat mentre esperem a la cua del cinema. Sembla palmari, per tant, que estem perdent la batalla de la gestió del temps. David Bueno assegura que “una de les assignatures pendents com a societat és aprendre a regular el nostre temps per donar cabuda al coneixement -en cap cas limitar l’increment d’informació-, i transmetre-ho amb el nostre exemple a les noves generacions”.

Por de desconnectar

En el fons d’aquest comportament de consulta compulsiva de les xarxes sol haver-hi la por de perdre’s alguna part d’aquest univers digital en contant moviment. “Es genera fàcilment la sensació que, si desconnectem durant una estona d’algun dels canals pels quals rebem inputs, potser ens estem perdent alguna cosa important”, diu Lalueza. Aquesta falsa impressió genera un patró de conducta segons el qual dediquem molt poc temps a observar, pensar i actuar davant de cada nou input. I, com menys temps de concentració per cada estímul digital, més pèrdua dels detalls i els matisos i menys qualitat comunicativa. A més, Lalueza opina que, “com més temes vulguem atendre, menys ens podrem concentrar en cadascun i més sensació tindrem d’estar constantment desbordats pels fluxos comunicatius”.

De fet, la percepció del temps i de les relacions socials són dos dels principals elements que s’han vist més afectats en el món de l’omniconnexió. Segons dades de Facebook, passem més d’una hora al dia remenant aquesta xarxa social. Psicòlegs del Centre de Neurociència Cognitiva i Sistemes Congnitius de la Universitat de Kent han fet un estudi en què es constata que la sobreexposició a les xarxes socials provoca una pèrdua en la noció real del temps. Els científics van arribar a la conclusió que tenim una “percepció aturada” del temps, ja que subestimem la quantitat d’hores que passem a les xarxes. El resultat és que percebem que passem menys temps del que en realitat passem parant atenció al món digital. I això genera la sensació constant de no tenir temps o tenir cada minut del dia ocupat. És a dir, que cada vegada tenim menys estones del “confort intel·lectual” que demana David Bueno per reflexionar i formar-se criteri.

Un altre dels efectes col·laterals d’aquest immens collage digital en què ens movem és comportar-nos en la realitat com si estiguéssim revisant el timeline d’Instagram. Mirant la televisió, fullejant una revista o visitant una exposició, és com si tot hagués de passar molt de pressa, com fent lliscar la realitat amb el dit. Jordi Jubany pensa que, en el fons, “estem digitalitzant moltes activitats com ara comunicar-nos, llegir, escriure o jugar”. En terminologia de Robert De Niro, és com si ens comportéssim al territori com ho faríem en la seva representació virtual, el mapa. Per a Ferran Lalueza, “l’entorn digital ens aporta una sobresaturació d’estímuls tan gran que se’ns fa difícil mantenir l’atenció gaire estona en un mateix contingut”. Això es tradueix en un “comportament de tastaolletes en el nostre consum mediàtic”.

Menys és més

Al final, potser el gran repte és veure com podem controlar que l’omniconnexió i la hiperinformació no ens converteixin en éssers més superficials i vulnerables. Jordi Jubany ho té clar: “Proposo que seguim una dieta digital en què estar connectats no impliqui necessàriament estar disponibles, tant en l’àmbit personal com laboral”.

Aquesta dieta hauria d’implicar focalitzar l’atenció en “les activitats principals en cada moment, ser conscients de quan estem procrastinant o fent zàping a les pantalles, gestionar millor la nostra connexió i desconnexió i el que ensenyem de nosaltres i el que no”. En el fons, en aquesta nova i atapeïda realitat digital, la clau també podria aportar-la frase clàssica que diu que “menys és més”.