Per les orelles (I)
SARDANA FLAMENCA La composició de Toti Soler enceta el cicle Les 10 cançons de la meva vida, que dirigeix Bernat Dedéu a l'Ateneu Barcelonès. Sense el Toti no hauríem gaudit de la poesia del Liebeslied (1972) ni de la màgia de les seves Bicicletes marines en el treball amb el pianista Jordi Sabatés (1973). Tampoc no hauríem sentit el so de la Catalunya progressiva amb el rock dels seus Om (1971), la banda que acompanyaria Pau Riba en el Dioptria (1970), escollit com el millor disc de la història del rock de tot l'Estat. Sense el Toti, també ens hauríem perdut el so d'Ovidi Montllor i la possibilitat d'escoltar la millor versió de Bach a la guitarra.
PAISATGE SONOR No és gens habitual seure davant d'un auditori per parlar de música. La sardana del disc, El gat blanc (1973), em serveix per il·lustrar l'exemple d'un so propi i mediterrani. Quan viatges a qualsevol país normal, notes que has entrat en un espai diferent gràcies al seu paisatge sonor. No cal anar gaire lluny. Això passa en qualsevol dels països del nostre entorn. França, Itàlia, Portugal, Espanya, Marroc, Algèria... Només has de travessar la línia invisible que ens separa per percebre a les ràdios, les televisions o els fils musicals que has canviat de país. Aquest paisatge sonor que identifica el nou espai és el que cada país exportarà juntament amb els altres suports culturals per donar-se a conèixer al món i exportar la seva realitat. Això és el que han fet els països anglosaxons a través de la seva música i de les seves pel·lícules, per exportar la Coca-cola, els texans, les Harley Davidson, el fast food ... a més de la seva concepció del món.
MUTS I A LA GÀBIA Un país és incomplet sense un paisatge sonor propi. Portugal, per posar un exemple, té un dels sons més tristos del món, el fado, i no l'amaga sinó que el projecta i es perfila a través de les seves grans veus, des de Dulce Pontes a Marizza. Ara que sabem que no sortirem de la crisi si no aconseguim vendre a fora, em pregunto si un país pot ser un gran exportador sense haver articulat abans el seu propi paisatge visual i sonor. Malgrat que Catalunya és un país turístic, i Barcelona, una de les ciutats més visitades del món, podem seguir sent un país atractiu però invisible. I sobretot mut i sense veu, fins i tot per als que ens visiten. Aquest és un dels molts motius pels quals està a punt de néixer l'Acadèmia Catalana de la Música, aquest 2012.
EL SO DE LA LLUM Avui ens trobarem a la sala La Mirona de Salt, a Girona, de celebració amb Joan Cardona i el seu germà Pau, 10 anys després. Tinc ganes de sentir els amics tocant les seves cançons. En clau de rock, tal com ells van dibuixar la Girona dels 80. Com deia el Joan a la seva cançó: "No ho pensis i escolta el so de la llum, que no acabarà quan mori el temps".
CERA A LES ORELLES Poques vegades la cera m'ha fet taps a les orelles. És molest i de vegades dolorós però aquests dies no m'haurien fet nosa. M'haurien evitat sentir les lloances al "pare de la democràcia". Un altre botxí que mor al llit...
LA MALA REPUTACIÓ La sessió a l'Ateneu passa per l'Olé de John Coltrane, a partir de les variacions sobre un motiu musical de la Guerra Civil Espanyola; I si canto trist de Lluís Llach, composta després de l'execució de Salvador Puig Antich; La valse a mille temps de Brel, en un fraseig impossible i sobrenatural; She's leaving home dels Beatles, amb aquest " man of a motor-trade " -en l'argot de l'època, l'abortista- que la protagonista de la cançó espera al banc d'un parc; Melody dels Stones, quan Jagger i Richards somiaven ser negres de la mà de Billy Preston; per acabar amb l'adaptació de Paco Ibañez de La mauvaise reputation de Brassens. " En mi pueblo sin pretensión, tengo mala reputación. Haga lo que haga es igual, todo lo consideran mal... No, a la gente no gusta que uno tenga su propia fe".