Aluminosi social
PolitòlegUtilitzar el benestar individual a curt termini com a mesura de totes les coses s’ha convertit en una màxima del nostre temps. Les múltiples versions que se’n deriven han estat objecte de rius de tinta durant els últims anys: l’hedonisme en el consum, les relacions de parella efímeres, el culte a la imatge i l’expressió de qualsevol opinió en missatges curts i explosius en són només alguns exemples. La prevalença de l’individu per sobre del grup ha transformat les relacions en dinàmiques de suma zero, en les quals els guanys que uns capten van en detriment dels que reben els altres, de manera que tots plegats ens convertim en incapaços de crear dinàmiques col·laboratives de guany compartit. Els individus entrem així en competència, reproduint lògiques de mercat en les relacions humanes, buscant maximitzar el benefici individual i reduir-ne els costos, fins i tot en les decisions d’àmbit més personal. La construcció de projectes col·lectius, desenvolupats al capdavall per persones, es fa difícil quan el punt de partida de l’acció del nostre dia a dia s’individualitza fins a aquest punt.
L’atomització dels comportaments ens priva cada cop més del contacte amb els diferents. Cada vegada existeixen menys espais de trobada amb aquells que no coneixem. Sense adonar-nos-en, s’han anat reduint les situacions en les quals no teníem més remei que trobar-nos amb els nostres conciutadans: la cua del cinema, l’espera a les botigues, les converses espontànies que sorgien al transport públic abans que els telèfons abduïssin la nostra atenció de camí a la feina. Avui en dia comprem per internet, fem tràmits amb cita prèvia, llegim només allò que els amics pengen a les xarxes socials, consumim pel·lícules des del sofà de casa.
A poc a poc, estem eliminant els espais d’interacció en l’àmbit públic que ens obligaven a relacionar-nos amb gent diferent, i això fa que no tinguem ocasions per contrastar les nostres opinions i comportaments amb aquells que no són com nosaltres. D’aquest fet en sorgeixen falses zones de confort que ens allunyen de la realitat, entesa com la unió de totes aquestes bombolles. I és només quan hi topem de cara que ens n’adonem; ho hem vist en múltiples ocasions en els últims anys, en el Brexit o la victòria de Trump, que de sobte es converteixen en fenòmens incomprensibles per als habitants del nostre micromon.
La limitació que això ens suposa no és només cognitiva sinó també conductual. Com afirma la politòloga Diana Johnstone, en absència d’una cultura intel·lectual comuna, no hi ha motius per a un compromís racional. Ni moral. En el passat, existien nombroses institucions que contribuïen a la projecció d’una moralitat compartida. Són molts els motius pels quals el crèdit d’aquestes institucions ha estat malmès de manera imparable en les últimes dècades i en molts aspectes ens n’hem de congratular: la mili, l’Església, la prestació social substitutòria. No obstant, des del punt de vista de la moral compartida, és bo preguntar-nos què les ha substituït. Sense haver de tornar a les anteriors, ens podem plantejar la necessitat d’una nova comprensió del comportament col·lectiu i de l’impacte de les nostres accions envers els altres, fent una apel·lació a la moral per reconnectar els esperits compromesos amb el bé comú.
En un moment de gran efervescència política, en el qual la construcció dels relats polítics està molt vinculada a la identitat, sembla molt difícil generar alternatives de progrés sense apel·lar a la responsabilitat individual amb el col·lectiu. Sorprèn que la nova esquerra, capaç de donar un tomb als debats públics des del 2011 i de posar problemes històrics per primera vegada a la primera línia del debat (el feminisme o l’habitatge en són alguns exemples), hagi passat per alt aquest compromís. Sigueu responsables, pagueu els impostos, ajudeu els dèbils. Res de tot això figura en el missatge polític d’aquells que volen assolir el poder des de l’esquerra a través de noves maneres d’entendre i fer política. Alguna cosa fa témer que un laïcisme mal entès impedeix apel·lar a la moral dels individus com a engranatge de cohesió de la vida en comunitat. No n’hi ha prou denunciant els privilegis de l’anomenada 'casta' sinó que cal generar una nova identitat col·lectiva de fraternitat ciutadana, basada en el respecte mutu i el compromís cívic.
En un entorn on tot el que és individual es premia, l’absència d’una moral compartida corroeix els fonaments de la societat i frena l’emergència d’una solidaritat ciutadana que anteposi els llaços dins de la comunitat. Aquest fenomen erosiona el bé comú i amenaça de fer-lo desaparèixer com a principi rector de l’acció política. Cal fer front a aquesta aluminosi social abans que se’ns ensorrin els nostres pobles i barris a sobre.
